Reportatge
Un robatori fructífer
Recuperat del xoc, la indignació i el disgust, explica Roger Lorente que tot a la vida té un costat positiu, inclòs el robatori d’una part de la peça que exposa a Engolasters, en la biennal de L’Andart: algun col·leccionista li ha comprat altres peces de la sèrie.
Un robatori fructífer
Confia Lorente –més encara: l’olfacte i la intuïció li diuen que així serà– que la peça robada acabarà apareixent. “Espero que la tingui algú que la deu haver gaudit durant uns dies i després només li demano que la deixi en qualsevol contenidor.” Sense rancors, assegura: retirarà la denúncia i oblidarà tot l’afer. I si el bitllet de grans dimensions que algú es va endur de la instal·lació La cabina no torna així, de manera espontània, serà la policia qui la reestituirà. Ho afirma amb convenciment. Potser hi ajudarà, apunta, que en les immediacions del lloc on hi ha la instal·lació víctima dels brètols hi ha una càmera (part dels enginys que mesuren les condicions ambientals) que probablement hagi recollit l’incident.
De moment, però, aquest empresari dedicat a la comptabilitat que cada dia s’engresca més en el món de l’art –va començar fa uns anys, amb una caixa de retoladors que li va regalar la dona, perquè controlés l’estrés– assegura que l’episodi desgraciat li ha donat una empemta. “No vegis el feedback que he tingut, la gent del meu cercle, molts clients, que s’han interessat per la meva feina”, afirma. Més escasses, admet, han estat les expressions de solidaritat per part de companys de la biennal o del món artístic: a penes un parell. Tampoc no passa res, es diu a si mateix, ara que ha pogut restituir l’obra a l’estat més o menys original. “És qüestió d’aprofitar l’onada, de surfejar-la, i al cap i a la fi tot allò que es pot solventar amb diners no és tan greu”.
Així doncs, passat el disgust inicial sent l’impuls de treballar més en les seves creacions. Qui sap, somia, si un dia no pot fer un pas al costat a l’empresa i dedicar-s’hi quasi a temps complert. “El negoci m’aporta molt econòmicament, però a penes faig vida social, a banda de la família; potser algun dia aixeco el peu de l’empresa i em dedico a fer de hippie”, aventura.
El seu trànsit pel món de l’art, que fa amb un pas a pas absolutament autodidacte, es va iniciar, dèiem, amb un atractiu estoig de retoladors. Primer, explica, es va dedicar sobretot a copiar: n’és testimoni la paret il·lustrada amb unes vinyetes de Mortadelo y Filemón de grans dimensions al seu despatx. O l’Spiderman que va fer per al seu fill.
Però a poc a poc va començar a transitar per altres viaranys i l’interès per la creació el va portar al que podria entroncar amb l’art conceptual. “No tinc idees ni projectes preconcebuts, m’hi poso i sobre la marxa: el cap em bull.”
Material de deixalleria
El que engega tot el procés de creació i concepció de cada peça és precisament el material que serveix de punt de partida. Tot arreplegat a la deixalleria comunal d’Encamp. “Què vols? Hi ha qui té intel·ligència numèrica, o per a les lletres, o d’un altre tipus. Jo tinc la intel·ligència de l’escombraire”, ironitza.
El punt de partida en algun cas ha estat una vella ràdio dels anys vint, un aparell absolutament irrecuperable. “És que soc un sentimental, jo no llenço uns pantalons vells sinó que els faig un funeral víking cremant-los”, bromeja. Per això l’interès a donar una segona vida als objectes més impensables, d’un somier a un vell futbolí reconvertit en boteller amb equip de música integrat. “És el repte: treballar amb el primer que trobo a mà”, com marcaven els postul·lats de l’arte povera.