Reportatge
“Gràcies, Radio Andorra!”
Tres mil adolescents (i pares) omplien la plaça de braus. Esperaven la gran final del Festival du Rythme, un concurs posat en marxa des de Ràdio Andorra i que va enfilar a l’Olimp de les estrelles del rock dels seixanta Les Caïds et Germinal, els guanyadors.
“Gràcies, Radio Andorra!”
Germinal Tenas, tolosà de pares espanyols, era en aquell 1963 tan adolescent com el públic de la plaça, en la gran final d’un certamen impulsat per Jean Bonin, presentador de l’espai musical Bonjour les amis. Un programa dedicat al rock and roll que feia furor al moment i pensat per renovar una programació una mica “polsegosa”, considera el cantant. Avui, tantes dècades després, segueix agraït a Ràdio Andorra per projectar una carrera que –tot i que per viaranys diferents dels inicials– encara avui segueix lligada al món de l’espectacle i la televisió. Un agraïment que recorda signant al llibre d’or obert al Facebook dedicat al 80è aniversari de la mítica emissora, que es commemora a l’agost.
Tenas és fill d’un matrimoni de refugiats aragonesos que es van instal·lar a Tolosa. “Per això sempre dic que sóc espanyol. Un espanyol de Tolosa”, afirma, encara que reconeix que després de tants anys a París el seu castellà està rovellat. La veta musical li ve del pare: solia amenitzar els espectacles per als altres exiliats espanyols cantant jotes, flamenc i una mica de cançó mexicana. També va ser a instàncies del pare que es va enfilar per primer cop a un escenari: només tenia set anys. Un petit prodigi que cantava flamenc. Si més no, fins que, arribada la preadolescència, i com tants joves del moment, es va veure arrabassat per la sonoritat del rock and roll.
Amb dotze anys, una certa experiència ja sobre els escenaris –s’hi havia enfrontat amb un palau d’esport amb tres mil espectadors– i moltes ganes, va formar la primera banda de rock: Les conquérants, a la qual un parell d’anys després succeirien Les Caïds, la formació amb què va competir al certamen de Ràdio Andorra.
Al París de l’època tot el jovent escoltava un programa que es deia Salut les copains, en el que es va emmirallar des de Ràdio Andorra Bonjour les amis, seguit pel públic més jove de les regions del sud de França. “Aleshores Ràdio Andorra era l’única gran ràdio de la zona”, apunta. I per això el concurs va arreplegar un centenar de bandes de totes aquestes regions, de Burdeus a Perpinyà.
“Dels viatges del moment a Andorra el que recordo més és que era un infern arribar”, diu mig de broma mig de debò. I va haver de fer-ne uns quants, de trajectes: per defensar els temes en les diferents fases, per entrevistes, per la gran final a què van desembarcar.
Entre les formacions amb què competien hi havia alguna amb molt bons músics. L’Evening Quartet, de Montauban, reflecteixen les cròniques de l’època i admet el mateix Tenas, eren uns intèrprets tècnicament irreprotxables, per sobre de Les Caïds. “Ells tocaven admirablement bé, però jo tenia molta experiència, amb tants anys a l’escenari ja, i era carismàtic i oferia espectacle”.
Guanyadors del concurs, de sobte es va veure convertit en una mena d’ídol adolescent: encara conserva la imatge de l’arribada a l’aeroport d’Orly d’aquells quatre joves de províncies que eren, rebuts pels periodistes i portats a gravar el primer disc al mateix estudi on en aquelles dates estava enregistrant ni més ni menys que Jacques Brel. Impactant. “Va ser tot com una borratxera, amb els joves que demanaven al perruquer el meu pentinat”.
Cert, reconeix, que aquestes històries no sempre segueixen en línia recta. Poc temps després el públic, les discogràfiques, li giraven l’esquena. Per sort, la fortuna no li era tan esquerpa: temps després era contractat per un segell on va iniciar la trajectòria futura, com a director artístic. “I aquí va ser on l’aventura va començar de debò”. Una trajectòria vital i professional que, afirma, deu al seu pas per Ràdio Andorra.