Reportatge
Del 'Vals del rellotger' al bolero
Enric Bartumeu considera que l’interès per la música –ara està a punt d’acabar el grau superior al Taller de Músics– l’ha d’agrair a un nom tan conegut –i desconegut també: ara hi entrarem– com Enric Marfany. Així que l’homenatjarà rescatant part de les seves obres.
Del 'Vals del rellotger' al bolero
Tot i l’esforç d’estudiosos com Benigne Marquès –que va publicar un aclaridor article al número 10 del Quadern d’estudis andorrans–, el nom d’Enric Marfany pot generar encara confusió: la rúbrica que figura sobre les partitures no és la d’una única persona, sinó de dues. Enric Marfany i Bons (1871-1942) i Enric Marfany i Gosset (1878-1957), tots dos mossens i tots dos músics, cosins germans. El primer, aclareix Marquès, és l’autor de l’Himne andorrà o la Marxa del Consell (si més no, a falta que aparegués algun error d’atribució, no seria el primer cop a la història, i alguns de ben sonats).
Però, tornant al començament, és el segon, Marfany i Gosset, qui concita l’agraïment del jove Bartumeu: padrí de bateig del seu avi –rellotger d’ofici i de qui també ha heretat el nom–, va escriure en el seu honor un Vals del rellotger –o El aprendiz de relojero, segons el títol que recull Marquès–. És una de les obres que Bartumeu s’està ocupant d’arranjar perquè formin part del repertori d’una formació musical que ja té prou esbossada al seu cap: un trio de jazz que estarà acompanyat per un quartet de cordes. De qui l’integrarà té només una seguretat absoluta: la seva germana Carolina –tocada pel do de la música, com tota la resta de la família, és violoncel·lista de l’ONCA–.
Per al repertori d’aquesta formació encara per néixer prepara arranjaments d’obres andorranes. Algunes, procedents com aquest quasi inèdit Vals del rellotger del manuscrit del segle XIX que custodia la família i que conté un centenar i escaig de partitures. “Em feia gràcia recuperar-lo, revisar-lo, arranjar-lo.” També és un homenatge “a l’avi, que és el responsable últim que jo faci música, perquè va ser ell qui va fer que el pare estudiés piano, i és el que he vist sempre a casa”. Així, diu, és com els germans –tres de quatre, si més no, de moment, tenen trajectòria musical– “ens hem anat infectant del virus de la música”.
I com que aquest virus té en ell diferents manifestacions, a Enric Barroc –que als escenaris puja com Kik Barroc– l’espera demà a la nit l’escenari de La Fada Ignorant, en un concert on tocarà el piano al costat del vocalista català Bru Ferri, un jove cantant del Maresme amb qui ha compartit aula i ara, escenaris, com el del Jamboree. Interpretaran temes propis, en un registre estilístic molt proper al jazz, i algun bolero, un estil amb “unes harmonies molt funcionals i molt maques”, que es presten al que volen oferir: una actuació de caire íntim.