Reportatge
Art contra el dopatge
Fernanda Estallés feia esbossos sobre les seves cuixes o aprofitava la pell de família i amics com a territori de proves. L’objectiu, preparar els dibuixos que imprimiria sobre esportistes que protagonitzen l’exposició fotogràfica ‘Vincere sine Fallacio’, d’Ana Arce.
Art contra el dopatge
La improvisada però molt transitada galeria d’art en què Caldea ha convertit el seu vestíbul exhibeix aquesta reflexió artística sobre el dòping al món de l’esport signada per Arce i Estallés: Vincere sine Fallacio, és a dir, Juga net. La sèrie és el producte de tres anys de feina des que la fotògrafa la va concebre, i de llarguíssimes i pacients sessions de retrat a què es van sotmetre esportistes coneguts –Lluís Marín, Mònica Ramírez, Luc Alphand, Jean-Baptiste Poux– i anònims, gent en aquest cas que Arce va enrolar al gimnàs que freqüenta. S’hi van sumar amb gust. Probablement perquè l’aventura, a banda, té finalitats benèfiques: el producte de la venda de les obres anirà destinada a l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell.
Vincere sine Fallacio no és ni de bon tros la primera incursió que Arce fa en el món de l’esport. De fet, la proposta pot considerar-se una continuació de la sèrie que el 2016 presentava al Consell General, amb Cristina Llovera, Sissi Hinterreitner, Sara Raméntol, Joan Verdú i Sergi Marín com a models. Allò va sortir, recorda, com un projecte per a la Unesco –engegat amb la complicitat de la desapareguda professora Sílvia de Cambra–. Aquesta compta amb la col·laboració de l’oficina antidopatge del Govern.
filosofia clara
La filosofia de Juga net està clara des del títol. Però expressar en imatges què significa el dopatge representava un repte. “Per això vam pensar que una part de les imatges, les que es refereixen a les substàncies tòxiques, s’havien de presentar en imatges negres”, explica la fotògrafa. Com a contrast, la imatge blanca, nítida, dels esportistes que “representen la lluita, l’honestedat”. Gent com Albert Llovera o Esther Barrugués. Per a la part fosca de l’esport Arce va optar per rostres anònims, “que tot i encarnar la part negra ells en realitat són fantàstics, gent jove, sana i ben maca, amb uns cossos forts i flexibles”.
El resultat final és obra del treball compartit amb Fernanda Estallés, artista plàstica d’origen argentí però establerta al Principat. Coneixia la seva obra i li va proposar llançar-se a explorar un nou terreny: el body painting. “És un procés absolutament diferent” al de la pintura sobre materials inerts, “no només pel volum sinó perquè la mateixa pintura actua diferent, perquè hi ha el moviment del cos, que altera el treball”, tot un món de coses a tenir en compte. Per això, per aprendre a controlar-les, es va passar una temporada fent esbossos sobre les seves pròpies cuixes o perseguint amics i familiars perquè es deixessin decorar. “La veritat és que em va agradar tant l’experiència que crec que és una línia de treball en què seguiré”, reflexiona.
Sessions llargues, gent estoica
Als participants, Arce i Estallés els van reptar a assumir postures impossibles, forçades, recargolades. “Mira que són esportistes acostumats a tot i molts ens van dir que l’endemà tenien agulletes”, riu la fotògrafa. Calia tanta crueldat? “És que una fotografia avorrida no arriba enlloc, necessitàvem que fos impactant, que fos plàstica.”
Tots els retratats fan fer gala d’un estoïcisme a prova de bomba. “La veritat és que em vaig quedar molt sorpresa de veure com accepten el patiment” en llarguíssimes sessions de paciència per suportar les tres hores de pintura sobre el cos i les dues o tres més de sessió fotogràfica, amb la repetició insistent del salt, de la pirueta, de la difícil postura imposada al cos.
L’exposició continuarà a les instal·lacions del termolúdic fins a finals del mes d’octubre. Després, la intenció de les autores és que pugui seguir en ruta. Però de moment, no hi ha res confirmat.