reportatge
Caminant per l'aubaga
Els ordinencs encara caminen per ‘lo caminet de l’aubaga de les Olles’. És el que tenen els topònims: que si es normativitzen perden la gràcia, deixen de pertànyer al poble que els transita. Ho diu Lídia Rabassa, que acaba de recollir més de 3.900 a la parròquia.
Caminant per l'aubaga
Molts estius, diu la filòloga, ha dedicat el seu equip a recollir, transcriure, organitzar i situar en mapes els més de 3.900 noms de la geografia ordinenca. Vint-i-quatre padrins de la parròquia –informadors en diuen els lingüistes–, gent de 60 a 90 anys, els han ajudat a recopilar-los però també a entendre’ls, a saber a què es referien, perquè cada lloc és designat d’aquella justa manera. No sempre, però. També hi ha petits enigmes que es quedaran sense resoldre. Un dels més curiosos: a què es refereixen les feixes de les Pepes del Feliçó, a Ansalonga? En Feliçó era el propietari de la terra. Però i aquestes Pepes? Ningú en conserva memòria. I aquí rau la urgència d’enllestir treballs com aquests: a mesura que passa el temps i l’activitat humana canvia aquests noms es perden: qui sap ja el nom de moltes fonts, prats, camins, que no formen part del seu dia a dia? Per això justament les fonts orals de Rabassa i els seus han estat persones d’entre seixanta i noranta anys.
El comú d’Ordino va presentar ahir la tercera i darrera part d’aquesta trilogia toponímica, en aquest cas amb 1.931 topònims (sense comptar les variacions) registrats de Sornàs a Ansalonga, Segudet i Ordino. La primera part es va publicar en paper; les dues últimes tenen versió en línia, consultables ja des d’ahir mateix.
Així, la lingüista s’ha trobat amb una toponímia que aposta sovint pel diftong no normalitzat: l’aubaga (per l’obaga), un tret que com l’article lo (lo caminet de l’aubaga de les Olles) comparteix amb la franja del català nord-occidental, que arriba fins a Tortosa. “Tenen trets en comú a tota aquesta franja, però és cert que en alguns llocs se n’han perdut depenent de les influències externes, per exemple dels mitjans de comunicació”, explica.
Una altra de les peculiaritats registrades per l’estudi en la toponímia ordinenca és la que figura a lo bosc de l’Anfreu: normalment seria l’Enfreu, però és fins a cert punt particular en la parla de la zona substituir en- per an- a principi de paraula, indica Rabassa.
Toponímia a banda, també hi ha particularitats en la morfologia verbal. La investigadora aporta alguns exemples: al verb caure és freqüent utilitzar caive per queia; o a l’anar, anaie, per anava. També s’aparten de la norma en el pretèrit imperfecte de subjuntiu, com exemplifica l’ús de “no et mogos” o diguessos.
El treball presentat ahir està també trufat de relats orals aportats per aquests informadors, “amb petits trets que hen optat per recollir tal qual”, indica Rabassa, en expressions i frases com “mos va venir a veure”.
El treball recull també l’etimologia dels principals topònims, amb els treballs de Joan Coromines com a base. Així, de Sornàs apunta a dues arrels: sur (blanc) i nar (abundant); Ansalonga parlaria d’una insula llarga i a l’origen de Segudet hi hauria una planta, la ceguda, verinosa, indígena de la vall i molt abundant en altres temps. Ordino apareix per primer cop a l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell, amb la forma antiga, Ordinavi, amb l’arrel urdin: roca ferma.