reportatge
Els usos funeraris dels rebesavis
És com qui diu abans-d'ahir i, no obstant, les pràctiques funeràries dels rebesavis presenten certs detalls desconeguts, com evidencia la memòria científica de l’excavació que ReGiraRocs va dur a terme al cementiri de Santa Coloma, amb vuit cossos exhumats.
Els usos funeraris dels rebesavis
D'estudi de la superfície excavada a finals del 2017 revela una sèrie de pautes funeràries que aporten dades sobre la religiositat de les comunitats que les van bastir, alhora que permet donar una ullada a la manera com van evolucionar al llarg dels segles XVIII i XIX. Aquestes incògnites encara no tenen resposta, apunta el director de l’excavació, Gerard Remolins, a la memòria que acaba de dipositar a Patrimoni Cultural, qüestions com per què els infants menors de dos anys rebien un tractament diferent en el moment d’enterrar-los, una constant que es manté al llarg del període de dos segles. En tots els casos, recull el document, els petits “van ser inhumats sense taüt ni mortalla o vestimenta que hagi deixat restes”, molt al contrari dels adults. Igualment, no els acompanyen objectes pietosos “i l’orientació de les sepultures no presenta cap pauta” en el seu cas. “Alhora, les seves inhumacions es concentren en un mateix sector, però no sembla que aquest espai estigui separat del cementiri, com es podria esperar amb els llimbs”, recull la memòria.
L’arqueòleg apunta que a priori aquest comportament diferencial es podria associar al fet que els infants no haguessin estat batejats, hipòtesi que immediatament a continuació ell mateix rebat: “És molt improbable, ja que, al cap de pocs dies de néixer, els infants rebien el sagrament.” Així que, en definitiva, conclou que “es desconeix el motiu” pel qual els infants menors de dos anys inhumats a Santa Coloma, tot i haver viscut i mort en segles separats, van ser enterrats de la mateixa manera i concentrats en un mateix indret del cementiri.
Sortint de l’àmbit dels enterraments dels infants de tan curta edat, l’anàlisi científica del jaciment aporta conclusions com que la litúrgia funerària no és un fet immutable “i a cada període i edat correspondria un tipus de comportament, forma de fer o moda” pel que fa tant a l’orientació de les tombes com al tractament a què se sotmet el cos: si se l’amortalla o no, si hi ha taüt o si es dipositen objectes per acompanyar-lo al més enllà.
Començant per l’orientació de les sepultures, Remolins adverteix que és heterogènia en el temps. Així, les datades al segle XIX presenten una orientació nord-est / sud-oest, amb la capçalera a la banda oriental. En canvi, indica, una centúria abans es dipositaven els difunts amb el cap a la banda occidental en una orientació sud-oest / nord-est. Podria ser a causa d’un canvi en l’organització i gestió de l’espai en el cementiri al llarg del temps o la conseqüència de modificacions en el ritual, proposa.
Mortalles
Un altre dels aspectes que examina és l’amortallament. Al segle XIX, diu, els cossos eren sepultats dins de taüts, amortallats amb vestits de festa. En canvi, els morts del segle anterior apareixen enterrats sense caixa, únicament embolcallats amb una mortalla. Amb una excepció, apunta: un cos sobre el qual hi hauria una possible coberta de taulons. En aquest cas, el científic veu la possibilitat que “en els cementiris sobreexplotats, per evitar que els animals desenterressin els cossos sepultats a poca profunditat, hi ha una cobertura de fusta entre el cos i la terra dipositada damunt per segellar les inhumacions”.
Les diferències en els enterraments amb el pas del temps, proposa la memòria, podrien explicar-se “per una millora econòmica i industrial amb la generalització i estandardització en la fabricació de taüts i un millor accés a xarxes comercials amb els quals abastir-se de noves indumentàries”.
El que es va mantenir al llarg del temps, però, va ser l’hàbit de dipositar objectes piadosos per acompanyar el difunt.