“Dol que en l'aniversari de Ràdio Andorra es parli tant de Sud Ràdio”

Va iniciar una carrera professional però no del tot Andorra.

Vaig acabar els meus estudis de Comerç i vaig esdevenir director de l’aeroport de Reims, però vaig seguir mantenint una amistat amb Gilles Marquet, director general de la ràdio, fins a la seva mort, fa pocs anys. Pel que fa a Ràdio Andorra, ell em va proposar ser corresponsal a la regió de Reims.

Com havia entrat en contacte amb l’emissora?

De nen jo ja era un apassionat de la ràdio. Durant la guerra teníem a casa aquells grans aparells i el pare escoltava Ràdio Andorra al vespre. A partir de les deu de la nit era en espanyol i jo no l’entenia, però era maco sentir allò d’“Aquí Ràdio Andorra”. Als tretze anys vaig anar de vacances a Tolosa i des d’allà una tieta em va portar de visita a Andorra. Ella volia conèixer les capelles romàniques però jo volia anar a veure l’estudi de la ràdio, i l’emissor. Quan ja estudiava Comerç havia de fer unes pràctiques a una empresa. Ja aleshores, jo escrivia als animadors de Ràdio Andorra, gent com Michel Brard. Amb 21 anys em vaig presentar a Andorra i vaig conèixer Gilles Marquet, que em va proposar fer proves de veu. Al final va dir “Bé, si vol, l’any vinent vingui a treballar”. Això vaig fer. Era un somni d’infant.

Recorda el primer cop davant l’audiència?

El juliol del 1962. Em va fer un fort efecte: sabia que hi havia milions d’oients i això impressiona molt. La meva llengua era com un tros de fusta.

Feia substitucions d’altres locutors.

Sí, era l’acord amb el senyor Marquet. Jo només treballava durant els tres mesos de vacances i feia tots els horaris, fent substitucions. A banda, jo hi vivia, a l’emissora, en una habitació al segon pis. Abans de ser emissora havia estat l’hotel de France, així que hi havia lloc per allotjar col·laboradors. Un cop, recordo, em van venir a buscar de nit, quan les emissions es feien en espanyol, perquè un nen s’havia perdut i la policia el busca: “Necessitem que facis un anunci en francès perquè l’animador que hi ha, Juan Francisco Torres, no en parla gaire.”

Això de canviar de programa i horari, no es feia dur?

No, perquè l’ambient, l’estil, era comú a tots els programes. Eren animacions d’antena, amb programes per exemple com L’antenne est à vous, per als turistes, que venien a triar un disc que dedicaven i els preguntàvem per les seves impressions del viatge. Jo no vaig tenir cap problema mai per reemplaçar ningú.

Fa molt de temps i continua mantenint aquest lligam.

És sentimental. Després de marxar em van nomenar corresponsal regional a Reims, amb un carnet oficial, per conservar un contacte oficial. Jo seguia fent comentaris sobre els programes i els locutors quan parlava amb Marquet. Per exemple, les últimes gravacions de l’indicatiu Aquí Radio Andorra, que jo vaig trobar que eren menys maques que les originals, vaig pressionar a Marquet canviar-les i recuperar l’original.

Vindrà per l’aniversari?

No. Per dues raons. La primera, perquè em resulta difícil viatjar i són mil quilòmetres. La segona, perquè em molesta una mica que, com sap, el 7 d’agost es commemora la inauguració de Ràdio Andorra. En canvi, l’edifici d’Encamp no acollirà cap acte a causa de l’amiant. Trobo, i li he dit a la ministra Sílvia Riva, que això resta tot el simbolisme a la jornada.

Es visitarà Sud Ràdio.

Jo vaig viure la posada en marxa. Ho recordo, i era una aposta del govern francès per fer tancar Ràdio Andorra, per reemplaçar-la. Així que nosaltres no estàvem gens contents de veure arribar aquesta competència. Era l’interès del govern francès per posar la mà sobre Ràdio Andorra al llarg de tota la història de l’emissora, dient que s’hi feia propaganda contra França, cosa que no era certa. Les autoritats andorranes i la família Trémoulet van lluitar contra això. Per això em molesta que aquest 80 aniversari de Ràdio Andorra s’acabi convertit en una cerimònia per a Sud Ràdio, se’n parla massa. Millor per a ells, però em sento decebut,ho he de confessar.