Reportatge
De Madrid a la Patagònia
Agustí Franch està, definitivament, en ratxa, plenament capbussat en una etapa en què se li acumulen els projectes: divendres estrenava ‘Coitus’ al teatre Fígaro de Madrid i la comèdia torna el 26 al Capitol barceloní. Però això només és per obrir boca.
De Madrid a la Patagònia
Des novetats que va desgranant Franch inclouen l’estrena recent d’un text –Tira, tira: infantil en aquest cas– en un escenari tan llunyà que està situat a la Patagònia argentina. A banda, està immers en els assaigs d’Èxit, novament una dramatúrgia que signa i que es posarà sobre l’escenari, en aquest cas com una de les coproduccions de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA); mentre intenta posar dempeus –assegura que no hi ha cap dubte que serà una realitat– un projecte tan complicat com és convertir en cine Fred, aquella història sobre l’Andorra que durant la Segona Guerra Mundial acollia evadits que li va reportar el premi de teatre que atorga Crèdit Andorrà en el marc de la Nit Literària organitzada pel Cercle de les Arts i de les Lletres. Probablement en l’embrió d’aquesta embranzida posterior de projectes s’inclouen llibres –entre els quals Wicca o La caja de música, editats per Dalmau– i van completant una trajectòria que el manresà reubicat a Andorra havia jalonat participant en projectes com El Club Piolet, l’espai infantil d’Andorra Televisió.
Coitus sembla, de moment, el text amb què està recollint més fruits, amb aquesta coincidència de representacions en les dues grans ciutats del país veí. Una mica astorat, es confessa, amb la “forta aposta” que ha fet el Fígaro Madrileny, un teatre amb un aforament de sis-centes butaques. “És molt gran i em fa molt de respecte perquè finalment ni jo ni els actors ni el director som gent mediàtica”. Hi haurà funcions tres dies per setmana, de divendres a diumenge, interpretades per Dulcinea Suárez i Joan Picó, sota la direcció d’Òscar Contreras. Està programada per ni més ni menys que sis mesos.
Té al seu favor ser un text que tracta en clau d’humor les relacions de parella, un parell d’hams indiscutibles per al públic. “És una obra de tòpics? Doncs sí, és veritat, és una obra de tòpics”, admet l’autor, que no obstant matisa que “no crec que sigui res de dolent, perquè la gent s’hi veu reflectida amb humor, fa riure; no pretenc fer filosofia de parella ni aportar grans novetats més enllà de fer que s’ho passin bé”. És una obra que va escriure per encàrrec, explica.” Quan me la van demanar, amb aquesta certa barreja amb el gènere del monòleg, que jo no havia practicat, m’ho vaig prendre com un repte, i no n’he quedat descontent”. Finalment, hi afegeix, s’ha trobat amb un text a les mans que mai no s’hauria imaginat fent.
El públic de moment li ha respost bé: va passar ja pel Capitol barceloní amb bona resposta per a una obra que reconeix com “molt comercial, sense pretensions”. Al juliol el teatre es va inundar i es van haver de suspendre funcions i tornar uns 6.000 euros de taquilla. Torna, com ja estava programat, a partir del dia 26 i sense data de sortida.
Franch confia que la proposta es podrà veure a Andorra: és l’estil que Encamp sol programar en motiu del Dia de la Dona. Precisament l’anterior proposta de la coproductora, Orgasmes, hi va passar al març.
Pel que fa a Tira, tira, la proposta li va arribar inopinadament: una obra infantil escrita al 2001 i premiada per l’SGAE amb la qual un director argentí, Luís Vertero, va ensopegar en una llibreria. “Em fa molta il·lusió perquè resulta que una obra meva arribarà més lluny del que jo he anat en la meva vida”.