reportatge
Dues desconegudes de patac
Guaita quines coses: Laura Maresc va viure una infantesa lligada als entorns on s’aixeca la capella de Santa Bàrbara, a Ordino, lloc habitualment tancat al públic però que obre les portes per a ella, per exhibir per primer cop al país la seva producció artística.
Dues desconegudes de patac
Dissabte i diumenge, de deu del matí a sis de la tarda, el públic tindrà l’oportunitat de conèixer al mateix temps aquestes dues desconegudes, església i artista, continent i protagonista del nou Kunstank, iniciativa d’Elena Sánchez que ja va per la quarta proposta i on patrimoni natural i cultural i arts plàstiques van de la mà. La petita església del segle XVII, situada al peu del camí Ral i catalogada com a bé d’interès cultural (BIC, és a dir, monument amb la màxima protecció), tornarà a estar oberta el cap de setmana del 26 i 27 en el mateix horari. Però l’obra de Maresc ja es pot anar degustant en un altre aparador: Casa Masover, on s’ubica el Centre d’Interpretació de la Natura.
A la Cortinada, fins a final de mes, Maresc (Ordino, 1988) mostra pintura i escultura. A Santa Bàrbara una instal·lació (producció tota feta ad hoc), en ambdós casos un desplegament d’art quasi orgànic, una obra íntimament lligada amb la naturalesa, tant pels materials com pels conceptes que hi treballa: la fragilitat, la condició d’efímeres de totes les coses que viuen.
“Vaig créixer aquí al costat mateix, a l’edifici de la cantonada, així que aquests camins, aquests rius i prats són la base de la infantesa”, explica Maresc davant de Preludi, l’obra amb què ocupa Santa Bàrbara. Mai, va recordar, havia exposat amb anterioritat al país, ni tan sols en alguna col·lectiva. Va marxar d’Andorra per estudiar la carrera de Belles Arts –complementada amb dansa contemporània: el moviment també és una constant en les seves escultures, i no sols pel que fa als mòbils– i la seva trajectòria es va anar conformant entre la Ciutat Comtal i Menorca. Aquest últim lloc de casualitat: era on estiuejava i on un professor li va obrir les portes a la primera exposició. Després van venir oportunitats a Londres o Milà. Però curiosament mai a Andorra, fins aquesta proposta dels Kunstank (literalment, contenidors). “Em va semblar molt interessant, molt coherent amb la meva obra, poder-la presentar en espais lligats al patrimoni natural i cultural.” El seu és un treball “molt orgànic, lligat al concepte de naturalesa, als elements que la integren i ens integren també a nosaltres”. L’obra és, va afirmar Sánchez, “una metàfora quasi perfecta de la naturalesa, on tot es manté en un equilibri delicat”.
A Preludi Maresc juga amb els materials naturals i deixa que el pas del temps actuï sobre ells: sobre el ferro que s’oxidarà (hi ha una de les peces, l’única no feta exprés per a l’exposició, on ja es veu el rovell de tres o quatre anys, l’empremta del temps), sobre les fibres (llanes del Pirineu i de Formentera), sobre la fusta de freixe i granadilla (un arbre protegit). “I m’agrada pensar que tot queda completat per la pedra que acull l’obra”, és a dir, l’església.
Potser es presenta per primer cop a Andorra però Andorra, va puntualitzar, sempre ha estat al rerefons de la seva producció. Si la dansa ha fet que les peces assoleixin moviment, les arrels pirinenques són el que li confereixen “la part terrenal i sòlida”, va considerar.
El Kunstank que s’inaugurarà dissabte a la capella ordinenca pot servir de pas, va suggerir Sánchez, com un petit homenatge, o record, de Manuel Cusachs, escultor català traspassat el mes de febrer passat i que és l’autor de la Santa Bàrbara que rep el visitant que s’atansa a l’església.