Reportatge
Les arrels del Copríncep
Ramon Martí i Emília Alanis les van passar magres al mas de Bassó, on el pare va voler esdevenir pagès i on l’economia de subsistència sovint es limitava a les avellanes que podien aplegar. Van ser els anys primerencs del futur bisbe i Copríncep d’Andorra.
Les arrels del Copríncep
L’investigador tarragoní Xavier Pete Vega, entestat a reconstruir la vida de Joan Martí Alanis, continua afegint peces en un puzle en què cada dia queden menys buits ni fragments descol·locats. Acaba d’inaugurar al Museu d’Alcover, terra de naixement del bisbe, l’exposició Joan de Ca Piroi, d’Alcover a Andorra, on ressegueix la trajectòria del protagonista des de les arrels familiars a través de documents, fotografies –amb especial atenció a les familiars, més enllà de la figura pública– i objectes, com la mitra, cedida pel Bisbat d’Urgell. Una exposició que, si tot surt com Pete confia, acabarà al Principat.
Pete –filòleg per a qui l’objecte inicial de la recerca va ser el germà del bisbe, Anton Maria, com va fer palès als Papers de recerca històrica de la SAC– ha aixecat amb pèls i senyals l’arbre genealògic del prelat, amb un pare procedent d’una estirp de metges amb fortes conviccions i unes creences religioses que van impactar fort en els fills: “Era un home d’unes profundes arrels catòliques, un home que llegia els Evangelis mentre anava en carruatge al mercat de Valls.” Ramon Martí, nascut el 1888, era fill i net de metges. El seu pare –Ramon Anton– havia exercit com a metge cirurgià i farmacèutic a Constantí, primer, i a Pira, a la Conca de Barberà, després. Allà, a la Casa dels Metges, va créixer Ramon Martí i allà va conèixer la que es convertiria en la seva dona, l’Emília Alanis, una filla del poble que havia entrat a servir de minyona. Entre ambdós hi havia una diferència de disset anys. Abans de casar-se, però, el jove va marxar a Barcelona per completar els estudis: abandonaria l’ofici familiar i es decantaria per l’enginyeria.
Acabada la carrera, es va enrolar en el món empresarial. Però alguna cosa va xocar amb les seves conviccions més profundes, perquè va decidir canviar radicalment de vida per tornar al poble, instal·lar-se al mas de Bassó i convertir-se en pagès. “Imaginem-nos un home que no tenia cap vincle amb la pagesia, ni arrels, ni terra, ni tan sols una aixada”, apunta Pete. Ho va fer amb unes conviccions ben meditades, diu l’investigador, però amb escàs encert i poca fortuna. També ho recordava el mateix bisbe en la llarga conversa recollida per Antoni Morell en El llarg caminar d’un home bo: el seu pare, explica a l’escriptor, aplicava estranys experiments i procediments científics al conreu de les terres, com un aprenent de bruixot. Va ser una vida de subsistència, on algun cop explica al fill per carta haver-se venut fins a l’últim xai, el que tenien reservat per menjar a casa, per obtenir uns quants diners. A la dècada dels quaranta el fill, ja des del seminari, li recomanava per escrit: “Padre, deje la masía.”
Les profundes conviccions del pare, el seu bagatge ètic i moral, la manera de reflexionar a consciència sobre cada situació i aspecte de la vida, fins i tot les divergències en la forma d’enfocar la vida de la mare (aquí es feia palesa la diferència d’edat tan pronunciada), van marcar el pensament de qui arribaria a ser cap d’Estat i a impulsar una Constitució per Andorra.
Però també li va deixar una forta empremta la vida iniciada tan en contacte amb la natura. Fins i tot quan es va fer construir el modest habitatge a la Seu va demanar que, sobretot, una de les finestres li permetés contemplar constantment la vall del Cadí.