reportatge
Memòries d'historiadora
Quan el 1947 Carme Larrosa i Josep Lluelles, just acabats de casar, van anunciar que construirien la seva casa en el que dècades més tard seria la part baixa de l’avinguda Meritxell, els van dir: “Però si aneu a viure al bosc!” Ells van ser els primers ‘colons’ de la zona.
Memòries d'historiadora
La jove parella va edificar el que avui és el número 108 de l’avinguda, la primera que es bastia entre el que avui són el pont de la Rotonda i el carrer de la Unió. El següent bastiment –el que ocupa Roca Ribes– va començar a fonamentar-se si fa no fa un any més tard. Van ser els primers ocupants d’un espai aleshores verge però que amb el pas dels anys i el desenvolupament econòmic es convertiria en una zona plena de benzineres –pràcticament fins a finals dels vuitanta– i on s’anirien sumant serveis, gràcies a la inversió pública: l’edifici que aixoplugava els serveis de telecomunicacions, la CASS i la policia, aixecat pel Consell General o la implantació dels correus francesos per decisió de l’Estat veí.
Maria Jesús Lluelles, doctora en Geografia i Història, es va posar mans a l’obra per relatar aquest extens procés d’evolució urbanística, comercial i social, que és la construcció i consolidació de la principal artèria comercial del país. El treball forma part del projecte Memòries de Meritxell, engegat per l’Arxiu d’Etnografia del Govern i el comú de la capital.
Però si l’historiador està habituat a treballar amb documents freds, amb fonts alienes, en aquest cas Lluelles ha treballat amb materials molt més propers. Començant pels papers trobats a casa i continuant amb la pròpia memòria. La part baixa de Meritxell era als seixanta i setanta, relata, una extensió de prats d’herba i grandalles, un espai de llibertat per a la canalla –i d’emprenyada i renecs per al pagès, el Margarit, a qui destrossaven els pessons–. Un espai de llibertat amb un límit molt clar: el Rec. Prohibició que evidentment ignoraven de ple.
L’inici del creixement urbanístic, fomentat per les inversions del Consell i l’Estat francès, el van viure “com una pèrdua, amb certa tristesa, per aquella imatge d’obres, de pols, de destrucció”. A la canalla, reflexiona Lluelles, li va costar d’acceptar l’asfalt.
La part baixa de l’avinguda es va desenvolupar urbanísticament d’una manera menys desestructurada del que pot semblar, i amb un comerç de qualitat, però “en botigues gens ostentoses”, recorda Lluelles. També sota una influència escaldenca molt marcada. “Escaldes-Engordany tenia ja molta vidilla des dels anys trenta, amb l’hostal Valira” i el turisme atret per les aigües termals. De fet, apunta la historiadora, “bona part dels botiguers forans que venen a establir-se al país obren comerç a Escaldes”. Tot sumat, recorda, fa que la reivindicació d’esdevenir parròquia comencés a bullir tan aviat com als anys trenta.
No obstant, al mateix temps es consolida la capitalitat a Andorra la Vella, punt zero des d’on parteix la xarxa viària que Fhasa comença a construir als anys 30, i encara abans, la que uneix les Valls i la Seu. Triga més a cristal·litzar el comerç en aquesta part alta, però tot arriba.