Reportatge
Ofici d'alquimista
Primer la pintura va assolir corporeïtat; després es van fer línies, formes i colors. Julio Vaquero exposa a ArtalRoc un recorregut experimental que titula ‘Entre el llambreig i la penombra’.
Cón escultures que són pintura. El final de las apariencias, que és com l’artista barceloní titula la sèrie –una de les que exposa fins al 12 de gener a la sala de Govern– són aquells mobles daurats que reflecteixen la paradoxa del pintor, que intenta recrear les tres dimensions sobre un plànol. Ell, Vaquero, ha fet el camí invers: es va passar tres anys tancat amb els ajudants per buscar la manera de solidificar la pintura i crear amb ella autèntics objectes. Així que sorprengui’s l’espectador, perquè aquells mobles –armari, llit, cadira– no existeixen, són pintures. En tres dimensions, però pintura pura i dura. “Per això, perquè és el joc de la il·lusió portat a l’extrem, he titulat la sèrie El final de las apariencias”, explica l’autor. Qui, a la manera dels antics científics desprevinguts, va pagar d’alguna manera en carn pròpia la seva aproximació a l’alquímia: tant tractar amb resines va passar factura a la seva salut.
Acabada la primera fase de l’experiència, Vaquero es va trobar l’estudi ple d’objectes quasi fantasmals, recoberts per plàstics protectors. Imatges potents que, durant el procés de sanació, es va dedicar a plasmar en dibuixos de formats enormes –“em va decidir el paper vegetal que vaig trobar, la rugositat, que em permetia plasmar la imperfecció”–. Va fer així el camí invers.
A Vaquero –justament amb aquelles pintures corpòries– se’l va poder veure en una de les edicions de la biennal de Land Art (abans de reconvertir-se en L’Andart): el mobiliari daurat com un conjunt enlluernador que roman a la memòria. D’aquella instal·lació neix aquesta mostra, que recupera algunes de les peces i amplia la visió del camí experimental transitat per l’artista (que és també assessor artístic de la Fundació Sorigué) a través d’obres prestades per col·leccions particulars i museus d’arreu.