El barret del viatger

Durini (Buenos Aires, 1981) va mostrar inquietud per expressions creatives diverses des de jovenet: va muntar un grup de rock, Sempiterno, o va començar a estudiar Disseny Audiovisual a la universitat, al mateix temps que treballava en l’equip de producció d’una telenovel·la. Fins que un dia es va decidir a plantar-ho tot, lligar-se la manta al cap i marxar a conèixer món. Va estar un any a Dublín i va trepitjar els camins d’Europa, del sud-est asiàtic i els que porten des de l’Argentina fins a Mèxic. Durant tot aquell temps, un lustre, no va parar d’escriure. “No és que sigui algú consistent, que s’assegui a escriure obligadament cada dia, perquè no he estat mai constant”, s’explica. Però en canvi sí que és dels que necessiten paper i boli per reflexionar o per deixar constància d’allò amb què ensopeguen per la vida. Així va néixer Sombreros prestados, el volum que presentarà el proper dia 19 al centre esportiu del Pas. El llibre, dèiem, és fruit de les impressions d’aquest anar i venir però també de la decisió, finalment, d’assentar-se en algun lloc. Aquest lloc va ser Andorra, ara fa un parell d’anys. Concretament el Pas de la Casa, que va conèixer perquè un germà venia per treballar com a temporer a pistes. Ell també havia après a esquiar de petit, recorda, i va sentir renéixer l’interès per l’esport i la neu. “Quan era nen vaig visitar un cop un poblet dels Andes, tot petitó, i vaig descobrir que això era el que volia, no el soroll de sirenes constant” de les grans ciutats. El Pas va ser la reencarnació d’aquella idea primerenca, encara que a aquesta banda de l’oceà. Tot i que va trepitjar el país per primera vegada el 2012, s’hi va establir fa un parell d’anys ja de forma definitiva i hi treballa en una botiga de material esportiu. Això mentre va anar arrodonint el llibre i regant les plantes, ara que té algun altre ésser viu de qui cuidar-se. “Este es un libro lleno de errores”, adverteix al pròleg. De tot tipus. “El autor no presta atención a lo que escribe [...] El autor, desde niño, encontró en las hojas y en los bolígrafos una forma de apaciguar su corazón, por eso es por lo que escribió este libro: porque pudo. Su puño y letra así se lo pedían”. Aclariments fets, de què va Sombreros prestados? “És un llibre de viatges però no és un llibre de viatges”, apunta, sense aclarir el concepte. És a dir, que hi ha pensaments, reflexions, vivències esbossades o passades pel sedàs de la memòria. “Són petits assaigs, algun poema, idees, la meva manera de canalitzar el pensament, evitar que es quedi a l’estratosfera.” Temàticament? “Tot el batibull de coses que una persona pot arribar a sentir o pensar.” I parlar-ne de la manera més crua possible, “tot i que fent-ho possible de pair per al lector”. D’això va una part de Sombreros prestados. En l’altra l’autor s’endinsa en el territori de la narració curta. En aquest cas els relats parlen “de les pors, de la frustració, de la recerca de tot allò que no es veu, d’allò que s’ha de llegir entre línies”. Són 120 pàgines en un llibre que surt sota el segell de Círculo Rojo, editorial (per així dir-ho) dedicada a facilitar als autors l’autoedició.