Memòries de la repressió

Massana traça la seva trajectòria de manera concisa: va passar de pintar parets –Escribo tu nombre en las paredes, libertad– a guanyar-se la vida com a dissenyador gràfic. La creació artística –encara que amb aquesta etiqueta no gosa sentir-se còmode– ha estat una companya constant, però fins ara no ha fet el pas d’ensenyar les obres. Debuta a Art al Set. I perquè l’han empès, matisa. De l’art, argumenta per justificar perquè les havia mantingut guardades, “la primera funció és expressar-se un mateix; la segona, comunicar”. Aquesta mostra, però –autocomissariada i batejada quan es va convertir en exposició, perquè abans només eren paraules i frases escampades–, és fruit d’un treball constant, d’un discurs concret: “Crear coses per fer bonic és absolutament lícit, però aleshores no seria jo.” Les escultures de Denuncio estan fetes amb materials diversos que arreplega per on sigui –“la meva síndrome de Diògenes, potser”–, una mica en els postulats de l’arte povera. Filferros, pedres, fragments de fusta inservibles, taps de suro, claus, espardenyes velles, aixetes rovellades. Materials freds i durs, lletjos, per expressar una realitat més lletja encara: les tortures, les presons, la pena de mort. “Els materials s’ajusten plenament a la meva intenció”, diu. També desplega una sèrie de gravats fets per a Amnistia Internacional. “No soc un militant, un activista, però hi col·laboro”, explica. Les obres, que exhibeix a la galeria escaldenca encara durant tota aquesta setmana, no sempre són literals. “M’agrada que el lector hagi de fer un esforç.” Però tampoc costen gaire de desxifrar, encara que els títols n’ofereixin en general poques pistes –DH 9, Fitxa 3–. En algunes es decideix a regalar un descans: Ni agua (a l’enemic, s’entén); Hidra de tres caps (perquè els tres poders sovint serveixen per oprimir i reprimir) o If (pel castell-presó). Massana es va formar a l’escola La Llotja barcelonina (abans, Escuela de Artes i Oficios). Una trajectòria que tenia clara des que, amb 14 anys, llançava fulls “de disseny” clamant muera Franco pels carrers de Lleida. Molta lluita, es plany, treballant per “aquests polítics advenedissos” que patim avui dia. “Pensar tant com vam treballar perquè ells fossin possibles!” Acabada la formació, el lleidatà va començar a treballar com a disse­nyador freelance –“tot molt mal pagat”: quina novetat–, fins que es va incorporar al diari Segre. Un temps durant el qual, per cert, va parir la primera capçalera del Diari d’Andor­ra –“és perfectament andorrana”–, que considera que avui a penes retocaria, “només alguns detalls que t’ensenyen el temps i l’experiència, però sense rebolcar-la”. Passada l’etapa al rotatiu lleidatà, va muntar un estudi propi. Del treball que hi va fer queda constància en un lloc tan interessant com el Museu Olímpic de Lausana, on penja un parell de cartells fets el 1992.