Despullats, solitaris, perduts

’escaldenc desplega el treball de l’any que acaba en un espai que a partir d’ara portarà el nom de Joan Pieras Tortosa, l’indiscutible introductor, defensor i impulsor del còmic i la il·lustració al país: demà es descobrirà la placa que ho certifica. Fruit d’aquest esforç de lustres ha estat en certa manera la nòmina de joves (concepte esmunyedís: alguns sobrepassen de llarg la trentena) dibuixants que s’obren pas: Jordi Planellas, Martín Blanco –encara que importat de l’Argentina, fa molt de temps que és al país– o Carol Gar­rido, entre d’altres. Casals inclòs, que es congratula de les facilitats per exposar en aquest espai i a casa seva. “És un privilegi que t’obrin les portes”, com ho és, puntualitza, “que existeixi un espai com aquest, amb ganes d’acollir l’artista local”. Especialment en l’àmbit de la il·lustració, que no té cabuda en moltes sales convencionals. “A Barcelona hi ha dues o tres galeries que s’hi dediquen, però entrar-hi és difícil”, amb exigències com que el treball de l’artista “encaixi amb la línia estilística, visual, de la sala”. En el cas de l’espai massanenc no existeix l’exigència. Així que el Museu del Còmic (Joan Pieras d’ara endavant, que prefereix descriure l’espai com un centre d’interpretació del novè art) començarà l’any amb els personatges de Casals: nus, solitaris, perduts enmig de la ciutat no sempre amigable, diminuts a vegades enmig d’una arquitectura impossible. “Tot parteix de la meva experiència a la ciutat, del que vaig xuclant de la comunicació audiovisual, imatges que s’han anat acumulant al cap durant tota la vida”, explica el dibuixant. Tot un imaginari que ha plasmat ara en aquestes arquitectures que són d’enlloc i són de pertot arreu: Barcelona, París, Nova York, ciutats futuristes només imaginades, totes elles conflueixen en un mateix pla per servir d’escenari a aquells personatges solitaris enmig de les urbs sobrepoblades. “Penso en les ciutats hiperconstruïdes, hiperpoblades, i en personatges que estan nus com a símbol de la llibertat total però també de la seva solitud.” Als éssers que ha dibuixat Casals amb freqüència costa de trobar-los, enmig de les composicions arquitectòniques bigarrades, profuses en ornamentació arquitectònica i denses en vegetació. “La verdor per contrastar amb els edificis rectilinis”, destaca l’autor, per “crear petits oasis” per a aquests solitaris habitants. En un to no exempt d’humor i en paisatges portats cap al deliri, el surrealisme. Casals ha autoeditat un llibre en què ha recollit aquestes disset composicions i que estarà a la venda –són mig centenar d’exemplars, a menys que en tingui més deman­da– durant els dies que s’allargui l’exposició.