Una parròquia en vinyetes

Avançaven fa pocs dies els llibreters que Andor­ra. Eines d’un temps passat s’està convertint en un dels títols més venuts dels que s’editen al país en aquestes dates. El volum –un format i contingut molt adient de cara als regals nadalencs– està signat per Albert Rossa, un record de com era la pagesia d’antuvi, amb profusió de fotografies sobre les eines i estris que s’hi utilitzaven. Un retorn al passat dels canillencs i un desig d’explicar-se a si mateixos que està novament al rerefons del llibre que ahir es va presentar al Palau de Gel. El que fèvom a Canillo recull les experiències dels padrins de la parròquia, una recopilació de testimonis orals feta per l’escriptora Núria Boltà sobre la qual posteriorment Planellas va posar la seva mirada personal, amb un toc d’humor. “Blanc”, especifica el dibuixant. En principi, diu Planellas, la intenció del comú anava més per publicar els testimonis recopilats per Boltà en un format més diguem-ne a l’ús. Però devia resultar massa extensa, devien témer que pogués arribar a resultar farragosa, i van buscar un format fàcilment accessible a tots els lectors. Van contactar amb l’historietista –que ja va signar històries fetes còmic d’Andor­ra i de Catalunya– i li van encomanar l’adaptació. Un treball fet “amb total llibertat; coneixien els meus llibres anteriors i em vaig cenyir a aquell estil”, però treballant sense cortapises. Fins i tot en l’aspecte més humorístic. “Ningú no s’hi va posar, no; però faig un humor blanc.” El que fèvom a Canillo recorre tradicions, de la matança del porc a les festes majors, passant per descomptat pels Arlequins, un dels trets característics del Carnaval canillenc. També fa una ullada a l’ús de plantes remeieres, un altre dels usos molt desenvolupats pels padrins de la parròquia. El Cerni de cal Perecaus és el nar­rador de les seixanta pàgines per les quals transiten els costums relacionats amb l’explotació ramadera –la transhumància dels ramats d’auvelles cap a França o l’estructura de l’orri, la cabana i la borda–, igual que explica quines eren les estances de les antigues cases pairals. Recull els jocs dels infants, alguns de certament caiguts en l’oblit, com el catxo: una moneda col·locada sobre un tap de suro que havien de fer caure fent punteria amb una altra moneda. En aquells temps, rememora també una de les vinyetes, en què la canalla podia jugar al bell mig del carrer perquè a penes hi passava algun cotxe de tant en tant. També recorda a les noves generacions que els canillencs van ser pioners a obtenir energia elèctrica aprofitant la força de l’aigua que passava per les moles del riu de Montaup: la van batejar la Usina i va funcionar –quan no s’escalfava o saltava l’automàtic– fins a l’arribada de Fhasa. Usina, per cert, és un dels molts mots on a Canillo es fa palesa la petja que va deixar en el llenguatge la freqüent emigració cap a França, un altre dels aspectes que desenvolupen les pàgines del còmic, amb paraules com briquet (encenedor) o rivell (despertador).