Pessics d'abstracció

L‘artista esdevé el testimoni de la Natura entesa com un immens museu on cada detall, cada pessic, és una peça més del tresor que trepitgem sense adonar-nos-en.” Així presenta el llibre Dúnia Ambatlle, una nova oportunitat de veure la naturalesa amb els ulls del fotògraf massanenc. “L’ull de l’artista s’endinsa en els detalls imperceptibles que ens envolten, però que som incapaços de distingir.” I s’endinsa tan a fons, tan de prop, que el que li surten són petites composicions abstractes: és l’ala d’una papallona –i no una vidrera gòtica, com semblaria en una primera mirada–, el gebre i el gel, les formes que deixen sobre la neu les roderes del cotxe com si fos un quadre de Paul Klee, les taques damunt d’una fulla de tabac o l’escorça mateixa dels arbres que juga a convertir-se en rostres. Però podrien ser ben bé obres de pintors abstractes. “Em venia de gust apostar per la fotografia més abstracta, no tant pel paisatge clàssic”, diu l’autor, que no obstant reconeix no haver gosat a passar “d’alguna pinzellada”, per por que el públic no el rebi amb la mateixa atenció de sempre. “Hi ha composicions més artístiques que les fetes fins ara, crec, però necessitava també incloure imatges més diguem-ne comercials: és el que has de fer si vols viure d’això”, argumenta Riba. Així que també hi ha espai per al reietó a Sorteny –les fotografies de fauna sempre són les més difícils, diu– o mostres del patrimoni romànic (per cert, ara es nota a faltar un testimoni del campanar de Sant Vicenç d’Enclar abans d’esfondrar-se). O la seva predilecta, la que va triar per a la portada: Pal recobert d’una fina pàtina de neu, quasi com un llençol, fantasmagòric i preservat del pas del temps a l’hora. “És una foto nostàlgica, la del poblet de pedra andorrà, però és una nostàlgia feliç”. El fotògraf està encantat amb el comentari que l’hi va dedicar el bioquímic Joan Oró, ara desaparegut: “Em va dir que si la foto l’hagués vist Picasso, hauria inventat el cubisme”. Per afegir després, explica amb orgull, “que faig fotos com si tingués un pinzell a l’ull”.