David Trueba, retalls d'una vida

Una trajectòria vital i professional farcida d’anècdotes, com és la del cineasta i escriptor espanyol David Trueba, va centrar ahir a la tarda la primera d’una sèrie de xerrades culturals organitzades a The Embassy. La iniciativa, anomenada The Embassy Talks, està plantejada com un cicle d’entrevistes-col·loqui entre l’artista convidat i dos periodistes. Els mestres de cerimònies d’ahir van ser Malcolm Otero i Toni Garcia, que amb estil punyent i no poca ironia van repassar al costat de Trueba algunes fites de la seva biografia: des d’una infància marcada per l’escolarització tardana –va començar a anar a classe als set anys– i pel fet de viure en família nombrosa –“els meus pares van començar amb una pensió amb vuit hostes i van acabar amb vuit fills”, va recordar–, fins a l’èxit literari inesperat que va representar la seva segona novel·la, Cuatro amigos. Trueba va reconèixer que els seus pares no van poder estudiar, però que tot i així “eren persones molt cultes i amb un gran respecte per la cultura”. Gràcies a això, tres dels vuit germans han estat creadors de renom, dos en l’àmbit del cinema i un altre en el camp de l’escultura. El tercer dels fills, Fernando Trueba, va ser qui ho va tenir més difícil per obrir-se camí en el món del setè art. “Va tenir problemes per dir als pares que es volia dedicar al cine, aleshores no estava ben vist”, recorda. Ell, per contra, ho va tenir més fàcil: “Jo era el petit i en la meva època ser director de cinema significava prestigi.” Amb tot, els seus primers impulsos van ser literaris. “Volia ser escriptor des del moment que vaig aprendre a escriure, que va ser tard. Els Goya els he anat regalant, i l’únic premi que conservo és un diploma que em van donar a l’escola”, admet. La seva veritable universitat, ressalta, van ser les seves llargues tertúlies amb el guionista Rafael Azcona. També va ser gràcies al seu talent com a escriptor que va aconseguir la primera feina, sent encara menor d’edat. “Em vaig apuntar a un curs d’estiu sobre cinema, i a un dels professors li agradava com escrivia i em va oferir treballar a TVE, com a gui­onista a Sopa de Gansos”. L’espai infantil li va reportar importants beneficis: li pagaven 32.000 pessetes a la setmana, l’equivalent al salari del seu pare en un mes. “Per prostituir-te, et paguen molt millor que per fer el que tu vols fer.” En tot cas, Trueba no va trigar a començar a fer el que li agradava. El seu primer guió cinematogràfic, Amo tu cama rica, li va permetre pagar-se un curs de guió –ironies de la vida– a l’American Film Institute de Los Angeles, on va conèixer un jove aleshores desconegut que “acabava de vendre un guió per un milió de dòlars”, un tal J. J. Abrams. De seguida va tornar a Espanya per treballar a El peor programa de la semana –l’espai va ser cancel·lat perquè se’ls va ocórrer convidar Quim Monzó, que feia poc havia criticat la infanta Elena a TV3–, per escriure el guió de Los peores años de nuestra vida i per dirigir el seu primer film, La buena vida, el 1996. La consagració li arribaria amb Soldados de Salamina (2002). Cinta infamada per Pablo Iglesias en la seva etapa de professor universitari. “Havia d’aparentar radicalitat dient que el film era massa indulgent amb la reconciliació entre bàndols. Ara ell jura lleialtat al rei i jo segueixo fent el mateix.”