Beczala, per fondre les neus

És per alguns E lucevan le stelle una de les àries més corprenedores escrites per a tenor. Així que a aquelles alçades del recital, quan s’enfilava per L'ora e fuggita e muoio disperato! al respectable se li havia oblidat l’ambient gèlid que els esperava a fora. Era el final de la segona part, que Beczala va tancar amb Tosca de Puccini, amb aquesta ària i Recondita armonia. Cert que el públic no va ser tan abundant com es mereixia haver reunit una de les veus actuals amb més projecció internacional, però no van acompanyar ni el temps ni l’escassíssima promoció del concert a tots els nivells. Va ser un “concert preciós, de molt de lluïment tècnic”, com glossava la jove soprano andorrana Jonaina Salvador, encarregada en aquesta ocasió de la petita xerrada introductòria. Beczala va oferir un recital fortament marcat pel romanticisme, amb una combinació de cançó lírica i àries d’òperes tan conegudes com Un Ballo in maschera, Carmen, Werther o Manon. Un concert, va destacar Salvador, fet a mida per al lluïment de les qualitats vocals de Beczala, home amb “una veu prodigiosa de tenor líric” que està bastint una importantíssima carrera pels millors recintes desplegant aquesta barreja de gran tècnica i expressivitat que anit va exhibir a l’escenari de la capital, obrint la 26ena Temporada. O 30 anys de música a la capital, si es tenen en compte els del festival que la va precedir. Acompanyat per la pianista Sarah Tysman, el polonès va transitar per cicles menys coneguts, com les cançons de Karlowicz, un repertori menys conegut però encisador, mostra d’un romanticisme tardà influenciat per Txaikovski i Wagner. També per les Cançons gitanes de Dvorak, més habitualment interpretades en aquest cas. A la segona part les àries van compartir espai amb cançons napolitanes populars com Torna a Surriento, d’Ernesto de Curtis, amb ritmes del folklore italià. Un esclat de llum sonora i calor en una nit gèlida. I a l’espera de la incògnita del que depararà la resta de la 26ena Temporada.