L'arquitecte de les muntanyes

Joaquim M. Puigvert, professor d’història contemporània a la Universitat de Girona, signa aquest article, L’arquitectura industrial i religiosa de Josep Danés a Andorra. Dos exemples de l’arquitectura del granit, on examina el bastiment que Raquel Lacuesta titllava el 2005 d’autèntic monument. Danés (Olot, 1891-1955) es va fer un nom com a arquitecte especialitzat a construir en l’alta muntanya, destaca Puigvert: membre de l’anomenada segona generació d’arquitectes noucentistes de Catalunya, que van recuperar el llenguatge clàssic en arquitectura, va estar molt lligat al Centre Excursionista de Catalunya (CEC), que li va encarregar el xalet hotel de la Molina i, més endavant, el refugi al port de la Bonaigua per a la Productora de Forces Motrius. Va ser així com va entrar en contacte amb l’enginyer suís Alfred Würth Rahm, qui estava al capdavant de la construcció de la central de Fhasa a Escaldes. En realitat, recull Puigvert, és l’enginyer qui estableix les bases del treball de Danés: “Deseamos fachadas sencillas, articuladas conforme al destino de cada edificio: con carácter industrial para casa de máquinas y taller y sólo con algún adorno para oficinas y piso”, amb materials ja determinats: “Disponemos de granito duro para los muros y de pizarra para los tejados; el granito tiene que emplearse en sillarejo tosco, con cara natural: Sillería fina imposible.” En aquestes línies, destaca l’autor de l’article a la publicació de la Societat Andorrana de Ciències (SAC), queda palès com es va prioritzar el criteri funcionalista i com la col·laboració entre arquitectes i enginyers va ser decisiva a l’hora de desenvolupar l’arquitectura d’avantguarda de les dècades dels vint i trenta. Puigvert explica també que Danés va renunciar a un primer projecte que seguiria els principis de l’arquitectura regionalista inspirada en l’arquitectura tradicional andorrana, que hauria estat un dels primers exemples “d’arquitectura neoandorrana”. No va ser: l’olotí es va decantar per un conjunt coherent de caràcter industrial. Al primer encàrrec va seguir el de concebre el temple parroquial de Sant Pere Màrtir, a Escaldes, el 1952. Ara tornava al Principat en qualitat d’arquitecte diocesà del bisbat d’Urgell, càrrec que va assumir al 1927. Un projecte que va idear per dialogar amb un entorn urbà, on “la plasa tardarà forsa a quedar definida (...) construir el temple en la part que proposem, ajudarà a provocar la definició i execució de la plasa”.