Poesia en temps de WhatsApp

Gibert (Reus, 1966) presentarà el proper 20 de febrer el quart poemari que li publica Editorial Andorra –després de Blaus a la deriva, Quaderns d’Arans i L’ombra del solstici–. Precisament amb aquest últim Al sol que bat la penya configura un tot, un cercle marcat pels dos poemes que comparteixen ambdós llibres, deixant en 65 el nombre de nous haikus amb els quals Gibert torna a recórrer les terres de la vall de la Valira del Nord. Novament acompanyat de Sergi Mas en les il·lustracions, una terna de creadors que completa la també dibuixant Loli Rodríguez, qui s’incorpora després del debut públic que va protagonitzar amb una exposició al voltant del haiku a La Peixera organitzada pel col·lectiu La Xarranca. Gibert s’embarca en un nou viatge per la forma poètica japonesa “amb tot el respecte per les normes clàssiques”, que inclouen precisament aquesta companyia del dibuix. El llibre està confegit amb les composicions dels últims tres anys –algunes de perdudes i retrobades– en un viatge circular per les emocions que provoquen els paisatges que també segueix els cicles estacionals del haiku tradicional. Els seus poemes beuen, confessa Gibert, de l’obra d’Agustí Bartra: “Els seus Haikus d’Arinsal són dels millors mai escrits”, però també de la de James Kirkup, “que no només era un gran escriptor sinó un gran coneixedor del haiku clàssic i contemporani”. Així, diu, “llegir coses et fa escriure coses”, que poden semblar molt similars: el gènere gira sense fi al voltant dels mateixos temes –la natura, les emocions que produeix– i motius, “però sempre acabes trobant una manera de parlar diferent de parlar d’una poma, d’una papallona, sempre és nou”. És un gènere delicat que “es pot llegir ràpid, però jo no ho recomano”, perquè encara que la brevetat sigui enganyosa –“són adients per als nostres temps, no més llargs que missatges de WhatsApp”–, en realitat poden assolir la densitat de significat d’una supernova. “Cert que sovint generen un cert menyspreu perquè parlen d’emocions i s’allunyen de la poesia de la tradició occidental”, però en cadascun d’aquests a penes sospirs poètics “en què parles en poques paraules de la vall d’Ordino, en realitat, què pot ser més universal?” El haiku, també alguns dels de Gibert, no desdenya certs tocs de humor subtil. Curiosa coincidència fonètica, és un gènere que es denomina senryu, davant els reflexius, els koan, puntualitza el poeta per a desconeixedors. El mal que assetja el haiku és la popularitat que ha assolit últimament. Té una estructura aparentment simple que convida a provar, “i ho trobo bé, però sovint hi veig una certa superficialitat”. O potser, matisa, “és que n’hi ha que són més profunds i no ho he sabut llegir”. I per a quan una nova incursió en la narrativa? Arribarà, assegura.