La mestria de l'amateur

Les fotografies de Narcís Darder i Ricard Duran. Barcelona anys seixanta i imatges d’Andorra ocuparà la sala temporal de l’equipament fins al 21 de març, després d’una inauguració fixada –inusualment– en un dissabte: a les sis de la tarda i amb portes obertes a qui hi estigui interessat. El públic podrà recórrer una selecció d’imatges –només Duran ja va deixar un arxiu de més de 3.000, plaques de vidre a banda– que, tot i venir signades per un parell de no professionals, tenen l’elevat valor estètic dels mestres. Dos fotògrafs amb dos estils que es contraposen i alhora es complementen, tot i que ells no es van conèixer en vida. Darder ofereix una mirada diguem-ne social, d’interès per les coses i les gents; a Duran l’anècdota li interessa menys, és en general menys narratiu i el que prima en les seves composicions és precisament això, la composició, fregant en algun cas l’abstracció. L’exposició arriba al CAEE després de voltar des de la Sorbona, on va debutar de la mà de l’Institut d’Estudis Catalans, fins a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el Centre Sant Lluc de Barcelona, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (a la qual pertanyien) o el Museu d’Almacelles, amb cita ja confirmada per al 2021 a la Fundació Vila Casas, amb el suport de Miquel Galmes, president de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Són imatges de la Barcelona dels seixanta –ells es van inscriure en aquell moviment que els crítics van batejar com Nova Objectivitat–, com resa el títol, amanides en la proposta del CAEE amb les fotografies que van fer durant les incursions en territori andorrà. Vacances estiuenques sobretot, en el cas de Duran, recorda el fill, també Ricard Duran, que comissaria l’exposició amb la filla de Darder. Les instantànies recullen moments i paisatges de l’Andorra que trepitjaven: Engolasters o Santa Coloma erigida enmig de camps de tabac, pagesos llaurant, els desapareguts estudis de Ràdio Andorra, cavalls pasturant al Pas de la Casa, Santa Eulàlia d’Encamp amb el càmping a la vora o l’hostal Valira amb els cotxes dels estiuejants aparcats a la porta. La posició d’ambdós era, dèiem, diferent: a Duran no li interessava tant “ni retratar per dir-ho així la misèria, ni el seu temps, l’atreia menys la part humana i fins i tot podríem dir que li feia nosa” en els seus enquadraments, glossa el fill i comissari. Jugaven en lligues diferents, perquè Darder sí que se sentia més interessat a recollir la peripècia humana. Amb plantejaments tan diversos, no obstant, les dues col·leccions dialoguen i es complementen. Fins i tot eren divergents en la trajectòria dins de la fotografia: si Duran va ser un home multipremiat i reconegut, tot i mantenir la condició d’amateur, Darder va elaborar el seu treball en una òrbita més personal.