El Museu Fàbrica Reig exposa el fons de Joan Obiols Vié

L’art és una eina molt potent de teràpia. Bé que ho he notat quan he passat dues o tres hores pintant.” Es pot teoritzar sobre els beneficis de la musicoteràpia, del psicodrama, de l’escultura o la ceràmica sobre els pacients psiquiàtrics, però a la presentació de la mostra que ocuparà les sales temporals de l’equipament lauredià fins al 26 d’abril va ser un dels improvisats artistes qui va explicar l’experiència en primera persona. Una de les seves obres forma part de l’exposició, que dedica una de les dues sales als treballs realitzats per malalts del servei de salut mental del SAAS, en tallers que realitzen en dependències i amb professorat cedit pel comú d’Andorra la Vella, va explicar Ramon Badia, que n’és el responsable. En el món de l’art, va recordar la cap de salut mental del SAAS, Gemma Garcia, “no hi ha discriminació quant a la malaltia mental, i això passa en pocs àmbits de la societat”. És més, va reblar, en l’art “la diversitat, les peculiaritats de cadascú en la percepció del món no sols són tolerades, sinó benvingudes”. Això és el que es devia olorar Obiols Vié –psiquiatre català nascut a Granollers el 1919, de mare barcelonina i pare lauredià–, quan va començar a impulsar la pràctica de l’art com a teràpia. Jordi i Joan Obiols, fills de l’homenatjat, van presentar ahir l’exposició, que recala a Andorra després de passar per l’Espai Brossa –amb l’afegitó per a Sant Julià de les obres dels pacients del SAAS–. Obiols va defensar una psiquiatria que era l’antítesi de l’antic manicomi. Probablement perquè va conèixer tan bé els estralls que aquella reclusió inhumana provocava en les persones: els va retratar incansablement, com testimonien les fotografies –uns 600 negatius, dels quals s’exposa una part– que els fills es van trobar a la mort del pare, remenant pels arxius. Ell no les havia fet públiques, per deontologia professional, però ara, passat el temps i com a rostres anònims, els descendents estan convençuts que tenen un valor testimonial prou gran per haver-les integrat a l’exposició. Però més enllà de la seva trajectòria professional, Obiols Vié va actuar com un incansable promotor i dinamitzador de la cultura en l’Espanya intel·lectualment grisa de la dictadura. A casa seva, va recordar Jordi Obiols, es representaven “quasi clandestinament” peces de teatre de Jean Paul Sarre o Eugene O’Neill. Amb actrius que després tindrien una trajectòria rellevant, com una aleshores debutant Julieta Serrano.