El circ d'un amor

L’amor no entén d’edats, fronteres ni professions. Quan ets un adolescent decideixes estudiar una carrera, com filologia francesa, però la persona que estimaràs apareix a la teva vida i resulta que la seva és ambulant, d’espectacle i que no li permet viure en un lloc estable. I tu decideixes sumar-t’hi i deixar enrere allò que havies imaginat tantes vegades. Aquest és el cas de la Sonia Miranda, l’actual directora artística d’Il Circo Italiano, una companyia que s’ha instal·lat a Santa Coloma que va estrenar ahir el seu espectacle Bellissimo i que es podrà veure fins al pròxim diumenge 1 de març. Trapezistes, pallassos, il·lusionistes i molts altres personatges apareixen en un espectacle d’una durada de dues hores, en què constantament hi ha canvis en l’escena. És que, tal com va explicar Miranda al Diari, s’ha volgut conservar la idea del circ tradicional italià, on amb el joc constant de la música i la il·luminació es creen diverses ombres que omplen tota la carpa i d’això es crea una representació “que desperta diferents sensacions i emocions al públic”. Fa uns anys, és cert, el circ comptava amb la col·laboració de diversos animals, però arran de la prohibició en diversos països, com també per l’ètica moral de la companyia, es va decidir prescindir-ne. Malgrat no comptar amb aquests números, els que ofereix l’espectacle de ben segur que no deixen indiferent ningú, ja que entre moltes altres escenes, es pot veure un triple salt. Però en el circ no és només riure, salts de gran alçada o pallassos que s’entrebanquen al mig de l’escenari com si res hagués estat planificat. Tot està cronometrat i pensat fins a l’últim detall. De fet, per poder mostrar la màxima professionalitat i rigorositat al públic, calen hores i hores de preparació per part de tots els que formen part de la funció. En total són una quarantena entre acròbates, ballarins o actors, i no tots tenen la mateixa edat. El més gran ara mateix té trenta anys, mentre que la més petita només en té nou. Sí, en l’espectacle també hi apareixen menors d’edat. En total una quinzena i tots complementen els estudis obligatoris, amb les hores que destinen als entrenaments i als diferents espectacles. Compten amb uns camions adaptats a aules escolars i amb professors espanyols que els ajuden a superar els cursos, i que, a més, està regulat pel ministeri d’Educació espanyol. “La vida al circ no és fàcil”, deia un dels treballadors. És que no tothom està preparat per viure constantment en una carretera fent quilòmetres i desplaçar-se a diverses ciutats europees per guanyar-se les garrofes. A més, la companyia, que porta en funcionament des de finals dels anys cinquanta, va explicar que el públic i la societat en general ha canviat molt i que, en el cas del circ, s’han hagut d’adaptar a les noves èpoques i als nous públics, però sobretot a les noves circumstàncies econòmiques, ja que sobre els preus de les entrades, Miranda argumentava que van haver d’abaixar-los, però mantenint la qualitat. Malgrat això, han viatjat a França, Holanda, Itàlia i sobretot a Espanya, ja que consideren que el públic té una cultura “molt viva” cap al circ i que “no els importa estar dues hores veient un espectacle i participant-hi activament sense pensar en res més”, deia la directora artística. En el cas d’Andorra, ara feia més de cinc anys que no s’hi presentaven. “Aquí comptem amb un públic fidel i a qui li agrada venir”, va argumentar Miranda. “Cal tenir en compte que no hi ha una gran oferta d’espectacles relacionats amb aquesta disciplina”, va afegir. Així doncs, una vegada més Il Circo Italiano torna amb força i amb ganes de fer vibrar el públic amb les seves acrobàcies i particularitats d’un circ tradicional i esperen poder tornar al país aviat.