Les desamortitzacions al Pirineu

Al Pirineu, durant el segle XIX es van posar a la venda les finques de les comunitats regulars i seculars, dels santuaris, hospitals, centre assistencials, entre altres. Aquestes propietats es trobaven en zones properes a la Catalunya Nord i Andorra i abraçaven vuit comarques, de l’Alta Ribagorça a la Noguera, els Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Ripollès, l’Alt Empordà i el Berguedà.

Les propietats dels regulars al Pirineu, és a dir, comunitats religioses catòliques que optaven per viure en comunitat seguint una regla determinada, en total eren 551. La major part d’aquestes es trobaven entorn de les viles com Puigcerdà o Camprodon. En el cas de la Seu d’Urgell, era una de les que en posseïa més, amb un total de seixanta-nou: 31 dels dominics, 25 dels agustins, 12 dels jesuïtes i 1 de les monges de l’Ensenyança.

Per la seva banda, les institucions seculars, que tenien l'objectiu de practicar els consells evangèlics, posseïen més de 600 finques a la zona pirinenca. D’aquestes, algunes van ser posades a la venda. La descripció que apareix en l’estudi de Montserrat Moli, publicat al llibre Usos del Patrimoni al Pirineu, parla d’uns compradors de tot tipus: monàrquics, càrrecs públics i membres de la Milícia Nacional, que atorgaven donatius per als afectats de les batudes dels carlins. Sobretot, però, Moli parla de persones properes a l’església, com administradors, arrendataris o censataris de les institucions. “En la primera guerra carlista,el govern, que era Liberal, necessitava diners per poder pagar armes i guanyar els carlins”, diu Moli. I assegura que aquestes desamortitzacions no es feien per qüestions religioses, sinó que “purament era una manera d’aconseguir diners per abastir les necessitats”.

D’aquesta manera, es van posar a la venda els béns de les esglésies i convents sencers. En el cas d’Andorra, s’hi troben dos compradors. El primer era l’hisendat de Sant Julià Lòria, Pau Poc, que va comprar a la Seu d’Urgell una masia i set peces de terra de la comunitat de preveres de la ciutat per 50.800 rals amb intenció de millorar-ne l’explotació per poder-la revendre. El segon comprador seria Anton Poc, germà del comerciant lauredià, que va formar una societat amb Josep Prim i Bonaventura Lamarca, comprant un munt de finques a la província de Lleida. L’autora de l’assaig explica que aquestes dues persones estaven relacionades directament amb el cercle català de Madrid i que això els va suposar que convisquessin amb persones properes al poder i el dret a certes informacions. Uns privilegis que els va suposar la compra de propietats i béns a un cost molt baix, amb què l’autora assegura que “l’Estat no en va obtenir gaire benefici, respecte a altres zones de Catalunya, ja que a Lleida i, sobretot a l’Alt Urgell, es venien per uns preus molt baixos”. De fet, en aquells temps, la Seu d’Urgell era en gran part de l’Església, comportant a la compra i venda d’aquests espais de culte, que van passar a ser de l’Estat espanyol.

Però en l’estudi, el Principat també apareix, com a anècdota, que els compradors de la Cerdanya i l’Alt Urgell, per tranquil·litzar la consciència, s’anaven a confessar a Andorra, una informació que va aconseguir del llibre Las casas de religiosos en Cataluña, de Gaietà Barraquer. De fet, a Andorra, pel que fa a aquestes compres, Moli explica que va afectar poc, i que després de la seva investigació el que va trobar és que només apareixien censos i censals, és a dir, una obligació perpètua que incorpora la possibilitat de redempció, que es feia entre els habitants i la mateixa Església.