Comèdia sobre vies

Des de fa uns anys les sales d’estiu han caigut en un sotrac on les grans estrenes es limiten a la gran entrega de superherois de torn i un bon grapat de pel·lícules per als més petits, desplaçant altres propostes de cinema d’entreteniment a les plataformes de streaming, i feia un temps que no es trobava una pel·lícula com Bullet Train, una comèdia d’acció salvatge que, tot i això, no renuncia al gran espectacle. De la mà de David Leitch, autor també d’Atòmica o Deadpool 2, el més sorprenent del film és el seu càsting d’altura, així com un desplegament de mitjans més generós del que es pot trobar en ofertes similars. La pel·lícula de Leitch segueix les maneres de l’acció criminal de tints britànics i herència tarantiniana –aquests rètols anacrònics per presentar els personatges–, plena de música rock que avui ningú escolta i una actitud de pel·lícula canallita de mitjan anys 2000 que, tanmateix, no enterren la majoria de les seves virtuts: una narració vertiginosa, personatges molt ben construïts i un puzle d’embolic de situacions que generen diverses línies de tensió simultània.

I és que si el protagonista de Pitt és un weirdo al qual volem veure tota l’estona, no falta el seu nodrit planter de secundaris, com els memorables Limón i Mandarina, el fugaç matarife de Bad Bunny o l’enigmàtic osset d’anime. Tots circulen en un tren en marxa però no hi ha una situació com a Imparable o Speed, de fet part de la diversió del desenvolupament és esperar cada parada per veure quina sorpresa espera els personatges. De la pel·lícula es pot esperar un bon embolic de gent del món del crim interconnectada de les formes més improbables, moltíssima violència, flashbacks a deshora, sang, acudits graciosos, baralles, trets, explosions, humor macabre, sicaris, cameos improbables i una explosió d’imatgeria Kawai per satisfer qualsevol otaku.