El Fox més íntim

Michael J. Fox es va convertir en una gran estrella gràcies a la sèrie Enredos de familia i a la saga cinematogràfica Retorn al futur, però amb tan sols 29 anys li van diagnosticar Parkinson. Tot això ho explica en un documental, Still, que acaba d’estrenar-se a Apple TV, i que “és, sobretot, divertit”, afirma l’actor. El diagnòstic el va fer entrar en una espiral de consum de pastilles i alcohol de la qual va sortir amb el suport de la seva dona, l’actriu Tracy Pollan, amb la qual aquest estiu complirà 35 anys de matrimoni.

Des d’aquell 1991 en el qual va saber que tenia Parkinson, l’actor ha continuat treballant, i ha fet servir l’humor per enfrontar-se a tot perquè considera que “és una gran eina”. “Clar que a la vida tot té la seva part d’estrès, d’ensor­rar-te o de tristesa, però m’interessa buscar la part divertida de les coses, l’humor és universalment humà i això és molt poderós”, ha explicat l’actor en una conferència amb l’agència Efe sobre el seu documental.

Icona per als espectadors dels anys vuitanta i noranta, l’intèrpret, de 61 anys, assegura que tot el que ha viscut, inclosa la malaltia que pateix, ha fomentat els seus sentiments “i la creativitat necessària per relatar històries”, encara que siguin sobre ell mateix. La cinta, presentada al festival de cinema i música South by Southwest, a Austin (Texas), aborda més de quatre dècades, començant pel moment que va aterrar amb divuit anys acabats de complir a Los Angeles per buscar-se la vida com a actor.

Fox ha tingut “molt de temps per reflexionar sobre històries viscudes i pensar com explicar-les”. A la cinta, l’actor decideix fugir del victimisme a l’hora d’abordar una malaltia amb la qual conviu des de fa 32 anys.

“Estava molt emocionat amb la idea de fer un documental que fos com una pel·lícula dels vuitanta; divertit, amb bona música i estètica marcada, una cosa diferent de la qual sol veure’s ara en pantalla”, afirma per la seva part David Guggenheim, que dirigeix el film i considera Fox “un autèntic geni” i “una persona de naturalesa divertida, algú amb qui l’espectador pot empatitzar fàcilment”. Guggenheim també evita encasellar la pel·lícula en un únic missatge, per “deixar-la a la interpretació dels espectadors”.