De quan caçàvem les dones per bruixes

Per la documentació que s’hi conserva, Andorra és un paradís per a l’estudiós de la cacera de bruixes, un fenomen que com un fantasma va recórrer Europa entre el segle XV i el XVII. Però com poden imaginar-se, el paradís de l’investigador d’avui no era tal per a les persones acusades d’aquest crim, moltes d’elles dones assenyalades per llurs veïns i perseguides per uns tribunals civils (i no per la inquisició, com sovint es pensa) que s’acarnissaven amb tortures fins que obtenien de les acusades una confessió forçada pel patiment i per l’extenuació psicològica i física. Un altre capítol fosc de la història de la humanitat i protagonitzat, també, pels habitants de les valls de la Valira de segles enrere.

Però anem a pams. El bo d’en Brutails (sí, ja saben, aquell arxiver dels Pirineus Orientals enamorat de la nostra història), quan va interessar-se per Andorra entre finals del segle XIX i principis del XX, ja va advertir l’elevada freqüència amb la qual es trobava judicis per bruixeria. Uns judicis, tanmateix, que no van rebre l’atenció plena per part dels especialistes fins força dècades més tard: Galinier-Pallerola (encara a finals del XX), Pohle o el nostre Robert Pastor van dedicar-hi hores d’estudi i publicacions en un moment en què la documentació conservada a l’Arxiu Nacional estava en procés de ser catalogada sistemàticament. Va ser el trempolí Pau Castell, possiblement un dels màxims especialistes actuals en l’estudi de la bruixeria a casa nostra i a nivell europeu, qui va dur a terme la primera anàlisi sistemàtica i completa de tot el que es conserva sobre el crim de bruixeria a Andorra l’any 2013. Castell és autor, entre altes publicacions, d’una tesi doctoral sobre el tema titulada Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).

I quines conclusions en va extreure, es preguntaran? Doncs que el nostre país pirinenc destaca per formar part de la zona zero de la cacera de bruixes a Europa juntament amb altres indrets de l’arc mediterrani com la Provença o el nord de la península itàlica entre Suïssa i el Piemont. Que Andorra fos pionera juntament amb d’altres indrets pirinencs no ens hauria de sorprendre si tenim en compte que ben a prop d’aquí, a les pallareses valls d’Àneu, van promoure unes ordinacions el 1424 (sí, l’any vinent farà sis-cents anys exactes) considerades les primeres a parlar de bruixeria en aquest espai territorial.

La bruixeria, com a tal, va ser un constructe dels intel·lectuals de l’època baixmedieval que es va estendre i va generar un crim que havia de ser perseguit. Hom creia en l’existència d’un grup de persones que adoraven al diable formant una secta, i que els integrants d’aquest col·lectiu tenien la capacitat de donar el mal: causar malaltia i mort a persones o animals a través de mitjans malèfics, ja fos amb l’ús de verins i metzines (d’aquí el terme “metzinera”) o a través de vies més fosques, com els esperits que entraven a les cases de nit.

Dir que la cacera de bruixes va afectar sobretot dones és quelcom que no sorprèn ja cap lector d’avui, però mentre que en xifres globals a escala europea ens diuen que entre el 75 i 80% de les acusades eren dones, a Andorra aquesta xifra s’eleva fins al 95%! Vaja, la pràctica totalitat. Pensin que a Navarra, on s’ha construït un mite al voltant de les bruixes (mite modern, val a dir-ho, no propi per tradició), estan dins dels tristos estàndards del continent, fent de les Valls andorranes l’exemple paradigmàtic d’una persecució específica vers les dones. I per què més elles que ells? Doncs perquè elles eren considerades més febles i, per tant, més propenses a sucumbir a la temptació demoníaca, a les males arts del maligne.

Però totes les dones, o unes més que d’altres? Segons Castell, “és pràcticament impossible establir el prototip de la dona acusada”, però sí que es pot veure que moltes estaven en una situació de marginalitat o tenien dificultats per defensar-se; una bona part eren viudes i pobres, i ser d’origen forà també era un factor que podia afavorir ésser assenyalada. De fet, un bon nombre de les nostres acusades eren gascones. La malfiança dels veïns fins i tot passava de generació en generació, arribant a atribuir a les dones d’una determinada casa la sospita de bruixeria.

Vegin si no el cas paradigmàtic d’una nissaga encampadana. Maria Guida, àlies Tomassa, va ser jutjada i condemnada cap al 1471, després de confessar que havia prestat homenatge al boc de Biterna (al diable, vaja) i d’haver causat incomptables malvestats. La seva filla, Maria Tomassa de la Mosquera fou detinguda i jutjada el 1499 juntament amb altres dones, després d’haver estat assenyalada pels seus veïns. El procés la portà a l’autoinculpació i a la foguera, a més d’acusar del mateix crim una de les persones que l’havíen assenyalat. Condemnada a ser cremada, al darrer moment exculpà l’acusadora dient que ho havia fet per mala voluntat. La filla de Maria Tomassa, Tomasseta, també fou acusada en aquest procés i executada uns anys després, ja a principis del segle XVI. I encara les seves filles serien acusades del mateix crim de bruixeria (per bé que no coneixem la seva fi, pot ser imaginable), perquè com recull un testimoni de 1521, era fama pública que en aquella família eren bruixes de generacions ençà. Un exemple de tants altres que van tenir lloc a Andorra.

Aquests casos i tots els altres que es coneixen es poden consultar lliurement al portal Andorra, Terra de Bruixes, en el qual s’apleguen les fitxes de les persones acusades i el procés a què foren sotmeses, així com un mapa interactiu amb l’evolució cronològica de la cacera i la localització dels casos. El portal, fruit de l’estudi del citat Castell, va veure la llum gràcies a l’ajut de recerca Cebrià Baraut de l’any 2015.

Tot això és el que va relatar el seu autor a principis de setembre a la sala Sergi Mas, en el marc de les II Jornades de Bruixeria d’Andorra celebrades a Sant Julià. La parròquia laurediana va convertir-se per segon any consecutiu en l’epicentre de l’estudi de la bruixeria, amb un bloc inicial relacionat amb l’àmbit acadèmic i divulgatiu que ha portat fins a Andorra especialistes en la matèria i autors que han treballat la qüestió d’una manera més o menys àmplia en treballs de caràcter divulgatiu. Això ens permet, de portes endins, donar a conèixer una part de la nostra història i el ric patrimoni documental que conservem, però cal encara un pas en aquest sentit, la difusió cap a l’exterior.

Castell ho apuntava per reblar la seva conferència: “Cal que la documentació sobre la cacera de bruixes dels arxius andorrans sigui publicada i traduïda per difondre-la fora de les fronteres del país.” Si el cas andorrà és paradigmàtic d’aquest fenomen, és fonamental que els especialistes que arreu del món estudien la cacera de bruixes puguin conèixer de primera mà tota aquesta documentació i tenir-hi accés sense la necessitat imperiosa d’haver-se de traslladar al Principat per estudiar-la. Castell va llançar la idea, ara cal que l’administració es faci seva la proposta. El 2024 ho sabrem.