“El 2024 farem un curs d'història de la Seu a la UNED”

Carles Gascón (la Seu d’Urgell, 1970) és un dels historiadors pirinencs més actius, i ha esdevingut un dels principals especialistes sobre la Seu d’Urgell i Andorra. Actualment és un dels motors de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell (IECAU pels amics), que ahir va celebrar les seves dotzenes jornades d’estudis comarcals. És autor de diverses recerques, com ara l’estudi del saqueig de la catedral d’Urgell al segle XII, les primeres baixades de falles documentades al Pirineu o els orígens del Consell General a Andorra.

L’historiador neix o es fa?

En el meu cas es va anar fent: ja de bastant petit m’interessava la història, però sense imaginar que en el futur acabaria dedicant-m’hi. Quan tenia onze anys va sortir el Cercamón del Racionero i va impactar-me basant el que s’explicava dels càtars, Castellbò... Però tot i així vaig encaminar-me més cap a les ciències, fins que una mala professora de matemàtiques va ser decisiva per passar-me a les lletres i fer història. Per qüestions econòmiques no podia marxar de la Seu per anar a estudiar a fora, i aleshores vaig mirar-me el programa de la UNED per fer-ho des d’aquí. Al programa ja vaig veure que hi havia llatí, i mentre feia algunes guàrdies nocturnes del servei militar aprofitava per estudiar les declinacions (riu). Acabada la mili, cap al 90-91, vaig començar a treballar a la Cooperativa i a compaginar-ho amb els estudis.

Com es passa de produir derivats dels làctics a produir textos d’història?

Vaig intentar entrar a treballar a un banc a Andorra i també en una agència de duanes, però finalment vaig acabar a la Cooperativa del Cadí.

I allà, mentre fèiem formatges i movíem caixes, repassava els grans temes de la història universal. Als anys noranta hi havia un centre d’estudis de l’Alt Urgell i l’Isidre Domenjó em va proposar de fer una xerrada sobre càtars, que era un tema molt de moda aleshores. No em feia ni mica de gràcia parlar en públic, però no me’n vaig poder escapar i vaig acabar fent-la tot i els nervis que vaig patir en els moments previs. Era l’any 97, a Josa, i vaig dir que no en faria mai més cap, promesa que per sort no he complert. Gràcies a aquella xerrada inicial vaig començar a treballar el catarisme i d’aquí a on som avui.

Per tant, la recerca és per tu la teva feina. O és només un entreteniment?

La meva feina regular, de la qual visc com assalariat, no és la recerca històrica. Ara bé, sí que és veritat que hem arribat al punt que diversos projectes de recerca que tinc engegats també m’aporten un complement econòmic. Podríem dir que és un hobby amb dedicació laboral.

En els darrers anys s’ha produït un boom d’estudis sobre la Seu, l’Alt Urgell, Andorra... Hi ha algun detonant?

Hi ha una herència prèvia: als anys noranta a la Seu hi havia una inquietud cultural lligada a l’àmbit més literari i també a la difusió de la cultura. Per exemple, recordo haver participat en el GEU, el Grup Ecologista Urgellenc. És cert que el cicle vital d’aquella i altres iniciatives va acabar, però hi havia un pòsit en el qual l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell ha pogut consolidar-se. El que no sé explicar és què ha fet que tinguem un creixement tan exponencial d’historiadors; realment ha coincidit una generació que no sé si és repetible i que no només ha fet molta recerca, també ha divulgat moltíssim.

Investigació i divulgació, han d’anar plegades, doncs.

Absolutament. Crec que en qualsevol branca de la ciència, però, parlant d’història, penso que és fonamental, i des del IECAU s’està fent molt bé. L’experiència demostra que els historiadors poden ser bons divulgadors. I he de dir que la resposta de la gent ha estat molt bona: les activitats que organitzem tenen moltíssima participació.

Podem dir el mateix de les institucions?

Amb les institucions no acostuma a passar; normalment rebem un copet a l’esquena i encara gràcies. Trobo a faltar un reconeixement més gran, i amb això no em refereixo únicament que aspiro que ens paguin per la feina, però el que no poden pensar els responsables polítics és que al fer allò que ens agrada ja ens hem de donar per ben pagats. En l’àmbit institucional hi hauria d’haver un altre tipus de retorn i aquest suport es troba basant a faltar.

Avui sembla que la recerca d’alt nivell només es faci a la universitat. Hi és homologable, la recerca local?

Amb tota la modèstia, crec que sí. S’estan fent coses molt interessants, però és cert que malauradament no arriben tan lluny com tocaria, sobretot al món universitari. Individualment hi ha excepcions, però la universitat com a institució no fa prou cas. Els llibres sobre història de Catalunya, per exemple, no tenen prou en compte les recerques que fem: el fet institucional andorrà, Joanot Cadell o el bisbe Ermengol, equiparable a l’abat Oliba, són negligits per molt que els treballem i en fem difusió. Com que no hi ha una cobertura institucional, costa sortir de l’àmbit més local. I he de dir que encara gràcies que arribem on arribem, però per donar a conèixer més la nostra recerca ens caldria comptar amb una estructura més gran: potser amb suport andorrà o de les universitats que tenim a prop, com la UdA o la UNED. De fet, la UNED ha apostat per fer un curs sobre història de la Seu...

Ep, això és una primícia!

Doncs sí: el 2024, al mes de febrer, la UNED de la Seu impartirà un curs d’extensió universitària reconegut de trenta hores sobre la història de la ciutat. D’alguna manera és una iniciativa que aplegarà la immensa majoria de recercadors que estudien la Seu. Intentarem abraçar tota la història, des de les troballes arqueològiques i la historiografia fins a l’actualitat; parlarem de l’època moderna i contemporània i com a novetat ens atrevirem a parlar de la Guerra Civil a casa nostra.

Ara que parles d’arqueologia, amb el patrimoni que té la Seu, s’han fet prou campanyes d’excavació?

Sincerament, hi ha hagut una mancança que, per dir-ho clarament, voreja la il·legalitat. Tots els plans d’urbanisme que tenim contemplen el centre històric com a lloc d’interès i sistemàticament s’han fet obres sense passar per cap control arqueològic. Hi ha hagut una clara deixadesa institucional i una por atàvica sobre què diran els propietaris si els aturem les obres. Afortunadament, la cosa ha canviat, i el jaciment de les Monges n’és l’exemple, ja que es va aturar una obra pública per fer una excavació encara en curs i que ens informa sobre l’època de la pesta negra.

I es podria plantejar un curs universtiari d’història d’Andorra?

Jo crec que sí. El coneixement de la història d’Andorra també s’ha enriquit molt en aquests darrers anys i bona part de l’equip docent de la UNED treballa també temes del Principat. Aquí ho deixo.

Dotze anys de cicles Parlem d’història, onze anys de Desenterrant el passat i ahir a Arsèguel les dotzenes jornades del IECAU. Se us acabaran els temes?

Més que els temes, que no se’ns acabin els ponents! Ara mateix hi ha un grup de recercadors molt actiu, però, sense un relleu generacional, això pot acabar d’un moment a l’altre. Afortunadament, tenim estudiants i graduats de fa poc que s’estan integrant a l’Institut, i per tant sembla que hi ha corda per dies, però cal que la sàvia es vagi renovant regularment. En tot cas, més que temes, ens falta temps per estudiar-los!