“Les dones preses són doblement oblidades”

La Sala Sergi Mas de Sant Julià de Lòria acull, fins al proper 9 de desembre, l'exposició Bellesa inhòspita, un conjunt de fotografies que Laura Gálvez-Rhein va fer a les presons de Brians I i Wad-Ras com a documentalista del projecte Traspassant objectius. Es tracta d'una iniciativa de la Fundació Setba per portar la pràctica de la fotografia a les presons de dones.

En què consisteixen els tallers de fotografia a la presó?

Els tallers els fan la Cristina Sampere, que és la directora de la Fundació Setba, i la Marta Fàbregas, que és la directora artística del projecte Traspassant l'objectiu, i és fotògrafa, artista, activista i treballa molt amb temes feministes. El que fa la Marta és un taller de fotografia bàsica amb càmeres reflex. A les assistents, se'ls donen càmeres Panasonic i treballen per parelles, tant de fotògrafes com de models.

Quins aspectes de la fotografia hi treballen?

Plantegem el taller com un joc perquè gaudeixin de la fotografia i fem el més bàsic. Majoritàriament treballen en automàtic perquè la idea és tractar la composició, els tipus de llum... Treballen tant amb llum natural com amb els focus que instal·lem en uns pseudoestudis que també es poden veure a l'exposició. Aquests estudis es troben a l'antiga zona d'aïllament de la presó.

Com hi va anar a parar a aquests tallers?

A través de l'IEFC, l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, on jo estudiava. Tenen una borsa de treball, a través de la qual fan col·laboracions amb moltíssima gent, i una d'elles és la Fundació Setba. Quan ho vaig veure, vaig pensar que era una oportunitat perquè no hi ha gaire gent que pugui entrar a una presó.

I encara menys fer fotografies dins de la presó.

Clar, a mi m'interessava molt l'àmbit social i en aquell moment estava molt ficada en l'antropologia i en l'estudi de la població penitenciària, que és una població molt ignorada. Llavors vaig decidir tirar pel dret, també perquè crec que tinc una personalitat que funciona molt bé en projectes socials.

Quina feina hi fa?

El taller pròpiament l'imparteix la Marta i jo faig de documentalista del taller i en faig el making off. També faig d'assistent de logística. Per exemple, munto tots els estudis i ajudo la Marta si ho necessita. Als tallers solen participar entre 10 i 16 noies i, si una està xerrant amb la Marta, doncs l'altra em pot preguntar a mi sobre qualsevol aspecte tècnic de la càmera o del que sigui.

Per tant, l'exposició que presenta a Sant Julià és el resultat de la seva feina com a documentalista?

L'exposició és fruit d'un comissariat perquè ens vam adonar que, com a documentalista, jo tenia el hàndicap que no puc fer-los fotos a elles directament. No poden sortir cares, ni poden sortir tatuatges que es puguin identificar. Hi ha moltes coses que el filtre de la Justícia no deixa passar per raons de seguretat. Tot i així, amb la Cristina ens vam adonar que, després de quatre edicions dels tallers, havia arribat a sortir “un retrat real” de les dones que hi havien participat. Bé, un retrat real no ho és perquè el que es veu a les fotografies és només una part de la presó, però sí que és un retrat d'elles a través dels espais.

Veiem una ombra, una cigarreta encesa...

La seva essència sempre hi és. I també hi ha una connexió amb l'exterior: el telèfon, la llum del sol que travessa el reixat, la vegetació més enllà dels murs... Els murs són el que més impressiona de la presó, el color gris i totes les portes que has de passar per arribar a algun lloc. En el meu cas, set portes. A les fotografies he procurat ser molt curosa amb allò que mostro. Volia assegurar-me que, al final, és un retrat digne d'aquestes dones. Perquè la presó no és digna, les instal·lacions no són dignes, però elles sí que ho són.

Abans d'arribar a la presó, devia tenir una idea de com seria. Ha canviat després dels tallers?

Totalment. Jo vaig arribar pensant que ho portava tot fet de casa. Em considero una persona empàtica i oberta, i la veritat és que, quan vaig entrar a la presó, em vaig acollonir. Sobretot quan vaig començar a sentir veus perquè, allà dins, tot fa eco. Sé que hi va haver un moment que vaig pensar: “On m'he ficat?” Però després em vaig repetir a mi mateixa que, al cap i a la fi, són dones que volen aprendre fotografia i que jo les puc ajudar a aprendre'n. El que sí que tenim com a norma és intentar evitar que ens expliquin per què són allà.

Prefereixen no saber-ho?

La veritat és que t'ho acaben dient. Al cap de dos dies de treballar amb elles, ja t'han explicat tota la seva vida. Al final, ets algú que ve de fora a un lloc que està molt tancat. Llavors aprofiten per xerrar, xerrar i xerrar, i també fan vincle entre elles. Perquè moltes d'elles, tot i estar en un mateix mòdul, no tenien relació i és amb el taller que l'estableixen. També perquè la Marta fa unes dinàmiques i un tipus de treball molt d'introspecció i de positivisme. A part de la fotografia, fa una feina molt molt bona amb elles com a persones.

Què espera que en tregui el públic, de l'exposició?

Per mi, la presó és ara una realitat. Al final, hi he entrat moltes vegades i d'alguna manera ja ho he normalitzat, però crec que el primer impacte sempre el recordaré: va ser un impacte molt violent i molt sòrdid. Sempre pensem que les presons estan molt lluny de nosaltres. El que espero amb aquestes fotografies és acostar la presó al públic, fer-la real.

És una realitat que normalment no mirem o no volem veure?

Hi girem l'esquena i, si ja de normal girem l'esquena a les dones, a les dones preses encara els la girem més. Les dones preses són doblement oblidades.

M'agrada molt el títol de l'exposició. Ho creu de veritat, que hi ha bellesa en un lloc tan inhòspit com una presó?

Jo crec que sí, sobretot a partir de l'experiència viscuda. Perquè si hagués entrat a la presó a fer fotos només de les instal·lacions, el resultat hauria estat una exposició molt trista. Però coneixent-les a elles, havent parlat de les seves vides, havent-hi creat un vincle, havent rigut i havent plorat l'últim dia del taller, l'espai s'ha transformat. I jo crec que a elles també els hem transformat l'espai.

En quin sentit?

Intentem que un lloc amb una càrrega molt negativa es transformi en un lloc positiu o, com a mínim, un lloc diferent. Com deia abans, el lloc on es fan els tallers és l'antiga zona d'aïllament, on moltes d'elles havien estat i en tenen mals records: un llit, una pica, un vàter i un mirall de plàstic. La zona d'aïllament d'una presó és també un lloc on sol haver-hi suïcidis. Per tant, els tallers serveixen perquè les dones vegin espais del seu dia a dia de manera diferent i trobo que això és molt positiu.

Han transformat altres espais?

El pati, per exemple, té uns murs molt alts i, per poder veure el cel, cal mirar amunt. Al principi, elles en deien “el trozo de cielo”, però com una cosa negativa, en el sentit que l'únic que tenen és aquest petit tros de cel. En canvi, després del taller, el “trozo de cielo” s'havia convertit en una cosa gairebé divina. De cop, aquest era un lloc on trobar-se, on jugar amb la fotografia i on estar contentes.