“Pocs han llegit el 'Manual digest' de punta a punta”

De l’Albert Villaró (la Seu d’Urgell, 1964), en coneixem sobretot la faceta de novel·lista. Ara bé, l’escriptor i articulista habitual és també, i com a mínim, historiador i arxiver, és a dir, que s’hi remena bé, amb els textos antics. De la mà d’Aloma Editors i el Consell General, acaba de publicar un Breu compendi del Manual digest de les Valls neutres d’Andorra, que ve a complementar l’edició que ja va fer el 2018 de l’obra d’Antoni Fiter i Rossell.

Què aporta el ‘Breu compendi’ a l’edició del 2018?

Ja en aquells moments, érem conscients que el Manual digest continuava sent molt difícil de llegir per a una bona part del públic, tot i que les millores respecte a l’edició primera eren considerables i ens acostàvem a l’estàndard del que és una edició crítica convencional, i no només una transcripció paleogràfica com s’havia fet anteriorment, en l’edició de 1987 a càrrec de Lídia Armengol, Manuel Mas i Antoni Morell. L’edició d’Aloma del 2018 respecta al cent per cent el llenguatge original. És a dir, no es va fer cap modificació de lèxic, ni de sintaxi ni de res. Simplement es va unificar l’ortografia i, a més a més, es va fer l’esforç d’anotar-hi les referències bibliogràfiques i documentals.

I n’hi ha un munt, d’anotacions.

Perquè aquella és una edició crítica. Ara bé, ja aleshores vam deixar per escrit, perquè ja hi havia la idea, que el que estaria bé és un resum del Manual digest per poder-lo acostar a tothom. Finalment vam triar la paraula compendi, que sembla una mica més elevada que no pas resum. Fixa’t que difícilment trobaràs algú que se l’hagi llegit de punta a punta.

Quantes vegades l’ha llegit vostè?

Jo me l’he llegit molt, és clar. Però no és ben bé el mateix. Una cosa és llegir i una altra, essencialment diferent, és la feina de submergir-se en el text i en certa manera reconstruir-lo. Respecte a l’edició del 2018 hem fet una sèrie d’operacions: la més dràstica, l’eliminació de totes les notes al peu, que són les diferents lectures entre els manuscrits, les referències bibliogràfiques i qüestions de terminologia. És a dir, qui vulgui penetrar amb profunditat en el text ja té l’edició del 2018.

Són, doncs, dos llibres complementaris.

És el que he intentat. És clar que un resum sempre és una cosa subjectiva. El que he procurat és mantenir al màxim la informació que s’hi dona, és a dir, tot el que explica el Manual digest, tot el contingut. Després hi ha algunes coses, com ara els llistats de preus, que no he posat perquè penso que no tenen especial rellevància. Em refereixo, per exemple, al fet que si has de fer una còpia d’un procés pagaràs al secretari quatre sous. Aquest nivell de detall, si el vols, ja el tens al manuscrit. Però tota la resta, el que és la doctrina del Manual digest, hi és. És clar que sempre hi ha el perill que m’hagi deixat alguna cosa. És impossible fer un resum sense deixar alguna ploma pel camí. Però aquest me l’he llegit i rellegit, i la intenció és que tot el que és meritori i informativament interessant hi sigui.

El ‘Manual digest’ és el típic text que tothom cita sense haver llegit?

El que més s’ha citat històricament són les màximes, i amb raó. Perquè en aquest tractat de filosofia política hi ha les normes per a un país que no tenia aristocràcia, que eren pagesos, que eren ramaders, que eren el que fos i, així tot, tenien una responsabilitat. Aleshores els anava bé tenir una guia. Això són les màximes, que a més a més es llegien el dia de Sant Tomàs, a la sessió del Consell. És a dir, crec que les màximes formaven part de la cultura política de tothom i per això el Manual té la reverència que té.

Del ‘Manual digest’ no se’n podien fer còpies.

Era el secret del Consell. No es pot dir que fos un text mistèric, però sí que era un text de difícil accés. En qualsevol cas, això ja es va vèncer amb l’edició del 1987 que, insisteixo, era una pura transliteració, sense tocar ni una coma, un punt ni una grafia. Quan encara se cita aquesta edició, a mi em fa mal als ulls. Perquè va ser una edició que en el seu moment va ser molt revolucionària, que és molt meritòria, però que es va quedar una mica a mitges.

Què creu que en podem treure avui del ‘Manual digest’?

El Manual conté moltes informacions que penso que són interessants. Per exemple, sobre el funcionament de la justícia. Perquè, és clar, la sobirania del cosenyoriu basculava bàsicament a l’entorn de dos pols: l’un era l’administració de justícia i l’altre la quèstia. Al final, la jurisdicció la tenia qui era capaç de portar la gent a la forca. Aquest és el poder veritable. Els comuns i el Consell manaven sobre el que en deien l’economia de la terra, la gestió dels recursos o la gestió sobre la població. És clar que el Consell va anar agafant més competències a mesura que el món es feia més complicat.

Més enllà del funcionament de l’Andorra contemporània a Fiter, el ‘Manual digest’ és el primer intent de fer una història d’Andorra.

És el primer discurs historiogràfic sobre els orígens de la singularitat andorrana. La primera formulació que vincula aquesta singularitat a Carlemany i el seu fill, Lluís el Pietós, la trobem aquí. I recordem que és una formulació que va estar vigent durant molt de temps, fins que a finals del segle XIX es comença a modular i a canviar. I així i tot encara forma part del relat col·lectiu de la història d’Andorra. Doncs tot això comença amb el Manual.

El ‘Manual digest’ és un encàrrec en un segle XVIII molt convuls. És aquell un dels moments en què la sobirania d’Andorra ha estat més qüestionada?

Sí que va estar qüestionada, i tant. I més enllà de la intervenció del bisbe Simeó de Guinda prop de les noves autoritats borbòniques, el Consell també es va mullar i també va haver d’enviar ambaixades i fer informes i memorials. Hi va haver una sèrie de moments en què el Consell no ho podia deixar tot en mans dels veguers ni dels coprínceps i que va haver d’intervenir en la defensa de la singularitat andorrana. El Fiter diu diverses vegades que el Manual és un encàrrec “dels patricis”.

Segurament és vostè la persona que ara mateix coneix millor l’Antoni Fiter i Rossell.

Al pròleg de l’edició del 2018 deia que aquest és un viatge que no s’acaba mai. Perquè sempre pot sortir alguna carta nova, algun document que no coneixíem. Avui em reitero: aquest viatge no s’ha acabat, ni de bon tros.

En aquests cinc anys, ha trobat alguna cosa nova?

Alguna carta que no tenia controlada, però en un principi res que sigui especialment significatiu.

L’any 2018 defensava la qualitat de la prosa de l’Antoni Fiter. Queda diluïda en aquest compendi?

En realitat, dins del compendi hi ha molta cita textual. Hi ha frases senceres que he mantingut, sobretot quan trobo que la prosa és especialment feliç o especialment rica o significativa. Hi ha un percentatge important de Fiter químicament pur. Però penso que el més important del compendi és que permetrà que molta gent que abans no hi hauria pogut entrar, ara se’n podrà fer una idea bastant cabdal.