Puig, en defensa de l'art i l'ànima humana

La pintura no està de moda. Agustí Puig (Sabadell, 1957) ho constata amb un deix de resignació a la veu, però sense fer-s’hi mala sang o, com a mínim, sense llançar cap retret a institucions o particulars. És un mal sobretot europeu –“i, a Espanya, ja no diguem!”–, per la qual cosa ell treballa majoritàriament per als Estats Units i la Xina. Des del novembre i fins a final de mes, exposa Encara els llibres a la galeria Taranmana d’Escaldes-Engordany, una mostra principalment de pintura de gran format, tot i que també inclou dues escultures i una peça ceràmica, que destaca per la força de la gestualitat que, a través de l’obra, es transmet de l’artista a l’espectador.

A Agustí Puig no li agrada condicionar la recepció de la seva obra. És per aquest motiu que escull títols ambigus que permetin múltiples interpretacions. “M’he adonat que, davant d’un quadre o d’una escultura, hi ha gent que hi veu coses totalment oposades. Això passa perquè, d’una manera o altra, qui mira una obra d’art s’hi emmiralla”. Evita, fins i tot, donar gaires pistes amb relació al títol de l’exposició, si bé reconeix que els llibres l’apassionen i que Encara els llibres n’és una reivindicació.

El cert és que els llibres són presents de manera prou explícita en algunes de les peces, mentre que en d’altres els podem arribar a intuir. O és que hi podria haver el cap d’un home savi (Wise man’s head, escultura en bronze) sense un munt de lectura prèvia?

La pintura d’Agustí Puig és tan matèrica com l’escultura, que a la Taranmana es completa amb la peça Man finding his way: tot ell, cap i moviment. Més que de pigment, els quadres –de tons terrosos, blancs, ocres, terracota, cendra i carbó– acumulen capes d’energia que les fotografies difícilment aconsegueixen transmetre. “La fotografia només reprodueix l’anècdota de la pintura. És com veure una obra de teatre al natural o bé una obra de teatre filmada: no té la mateixa energia. Una pintura, en el fons, és com un dipòsit d’energia, és com un petit sol que t’escalfa”.

Només per aquest motiu ja val la pena visitar la Taranmana, encara que tant l’artista com la mateixa galerista, Aminda Saludes, reconeixen que a la gent li costa entrar a una sala d’exposicions privada. “Fa una mica de por”, diu Puig i afegeix: “És una cosa que no sé per què passa. Però ja et dic, aquí a Europa no hi ha gaire interès per la pintura. L’any passat va venir tot un autocar al meu estudi, eren estudiants xinesos apassionats per l’art. Això, aquí, ha desaparegut. Recordo que, als anys 90, el dominical d’El País i els dominicals de tots els diaris entrevistaven pintors. Estaven molt de moda. Ara la pintura no està de moda, què hi farem. Estan més de moda els cuiners”.

La seva segona exposició a Andorra l’ha fet per amistat amb Saludes, que el va portar per primera vegada l’any 2002, quan era la directora artística de la galeria Carmen Torrallardona. Després d’aquí, l’obra d’Agustí Puig travessarà un cop més l’Atlàntic i farà parada a Nova York, on exposa regularment. L’obra del vallesà forma part de col·leccions públiques i privades: al Museu de Belles Arts de Taipei, a Taiwan; al Círculo de Bellas Artes de Madrid; al Museu d’Art Contemporani de Tarragona; al Museu d’Art de Sabadell o a la Fundació Vila Casas, entre altres. A més, va obtenir ressò internacional quan va aparèixer a la pel·lícula de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona.

COM TIRAR ELS DAUS

Tot i la pila d’anys que fa que s’hi dedica, en algunes èpoques combinant l’art amb la docència i el disseny gràfic, el procés creatiu el troba difícil d’explicar. “Hi ha vegades que et surt tot seguit i hi ha vegades que et trobes encallat i no saps per què. El que està clar és, com deia Picasso, que la inspiració t’ha de venir treballant. Has de treballar, treballar i treballar... fins que els astres es giren, per explicar-ho d’alguna manera, i connectes amb aquella energia creadora que hi ha a l’univers. Llavors... pam! Surt alguna cosa. Per mi, pintar és com tirar els daus: no saps mai què et sortirà”.

La gestualitat, que és la de l’artista, però també aquella que queda capturada a l’obra, és part de la signatura d’Agustí Puig. El gest amb el qual aboca pintura damunt del llenç, el traç, les esquerdes... són pura intuïció i arrenquen d’una força primitiva i profundament humana. Veient la seva creació, hom dubtaria si neix d’un personatge solitari i isard, que prescindeix del judici dels altres, o bé d’algú que cerca la connexió amb els seus congèneres. Potser ell és totes dues coses alhora i més. “A mi, la gestualitat m’apassiona i penso que, amb un gargot, podem explicar moltes coses. Trobo que té màgia, que hi intervenen factors que no controlem: el subconscient, el conscient i el no-conscient”.

Estirant el fil, no creu que la intel·ligència artificial, que pot donar “molt de joc en camps com el disseny gràfic”, pugui substituir l’art ni els artistes. “Una cosa creada per una màquina no tindrà mai la calidesa que té una cosa artesanal. És com una catifa feta a mà o una catifa feta a màquina. T’imagines que reps dues postals exactament iguals, on hi posa el mateix, però una està escrita a mà i l’altra està escrita a màquina? A la postal escrita a mà, hi ha la personalitat de qui l’ha escrita. La cosa artesanal té una ànima humana que no tindran mai les coses fetes per la intel·ligència artificial”.

“Jo pinto i, en el fons, és una cosa tan primitiva, tan ancestral... Als anys 70, quan era jove, pensava que l’art i la pintura evolucionaven. L’impressionisme, l’expressionisme, les avantguardes... L’art no evoluciona. L’art canvia, però no pots dir que un Picasso estigui més evolucionat que un Velázquez. Simplement són diferents. El que evoluciona és la tecnologia, però no l’art, que va directament als sentiments de les persones: l’amor, la por, l’enveja, l’alegria... La persona és la mateixa que fa mil anys. L’art serà art mentre siguem humans i no una altra espècie”.

Avui, Agustí Puig està convençut que l’originalitat no és trencar amb allò conegut, sinó ser un mateix. “Va arribar un moment que trobava l’art conceptual molt fred, trobava a faltar la cosa artesanal, que és la destresa, l’habilitat de dominar una disciplina. Quan treballes molt, durant molts anys, et va sortint un estil personal i aquest estil personal ja és una cosa nova, original, perquè cada persona és diferent”.

I conclou: “Vaig decidir treure’m de sobre els prejudicis, pintar el que a mi m’agrada, fer-ho tan bé com pugui i buscar la bellesa i tots els adjectius que puguis trobar-li a una obra d’art. Una obra d’art és simplicitat, energia, força, contenció, elegància, harmonia, contrast... És el que diu Jodorowsky: tots busquem la veritat, però la veritat sabem que no la trobarem mai. El que sí que podem trobar és la seva resplendor i la resplendor de la veritat és la bellesa. Doncs cap a la bellesa”.

MÉS ENLLÀ DE LA PINTURA: L'ESCULTURA I LA CERÀMICA

Si bé la pintura predomina a l’exposició ‘Encara els llibres’, amb vuit quadres de gran i mitjà format i dos quadres més petits, les dues peces escultòriques en bronze hi ocupen un lloc destacat. Agustí Puig s’ha servit de la Foneria Parellada per materialitzar ‘Wise man’s head’ i ‘Man finding his way’. Altres artistes que també havien passat per la foneria de Lliçà d’Amunt són Tàpies, Miró, Chillida i Subirachs. La mostra es completa amb dues peces de ceràmica.