Se'n pot viure, de fer cinema, a Andorra?

L’audiovisual és un sector que està a l’alça a Andorra. I hi està gràcies a l’aparició de noves productores i l’existència de creadors que treballen des del Principat. Malgrat tot, com la resta de sectors culturals, l’audiovisual pateix un seguit de problemàtiques que n’impedeixen el creixement i la professionalització, sobretot en l’àmbit cinematogràfic, possiblement la gran assignatura pendent per abordar entre el sector i les administracions competents en l’àmbit.

Se’n pot viure, de l’audiovisual, a Andorra? Creadors com Hèctor Mas (director de l’Ull Nu), Álvaro Rodríguez Areny (director i guionista) i Josep Pozo (director i productor) ho tenen clar: se’n pot viure si hom fa produccions audiovisuals de caràcter comercial, però del cinema, a Andorra, és impossible viure’n. Així doncs, malgrat que el país té una petita indústria audiovisual, no està relacionada amb la cinematografia. Malgrat que s’hagin fet alguns projectes, “el cinema no té prou regularitat a Andorra per poder-ne viure” afirma Mas; una opinió també compartida per Pozo, que creu que “sense una continuïtat de projectes, l’estabilitat laboral és impossible, i això impedeix el desenvolupament d’una certa indústria cinematogràfica amb tècnics, guionistes, directors...”

Òbviament, no podem comparar la realitat andorrana amb la dels països veïns en molts sentits, i d’això els creadors en són conscients. “Som un país petit i els recursos són els que són, i els destinats a la cultura són molt limitats”, afirma Álvaro Rodríguez. Mas creu, però, que el cinema no té el suport institucional que hauria de tenir, i aquesta és possiblement la gran problemàtica del sector a Andorra. “És una qüestió de voluntat política? De desconeixement del sector? O que les prioritats de l’administració van per un altre camí?”, es pregunta Mas.

La comparació amb Europa clarament demostra que la cinematografia andorrana té unes fonts de finançament limitades. “Mentre que a França o a Espanya –exposa Pozo– hi ha una àmplia gamma d’ajudes públiques d’àmbit nacional, regional o local, col·laboracions amb entitats, coproduccions amb televisions o plataformes, a Andorra no tenim res de tot això”. Els creadors s’han de conformar a participar del pot general de les subvencions culturals, i encreuar els dits amb l’ajut a la cinematografia de 100.000 euros que el ministeri de Cultura atorga un cop l’any.

Per a Álvaro Rodríguez Areny, no hi ha prou suport a la cinematografia, el sistema no està ben enfocat i, sobretot, creu que “no pot ser que algú que no ha demostrat res rebi més suport econòmic que algú que ha tingut ja una trajectòria contrastada”. El problema, doncs, no són només els recursos limitats, sinó com es reparteixen.

Tanmateix, més enllà del suport econòmic públic, hi ha elements que podrien afavorir la cinematografia que no s’estan potenciant. Josep Pozo ens destaca la llei del mecenatge, pensada justament per afavorir el finançament privat de projectes culturals i que “el sector troba totalment inutilitzable”. Per a Hèctor Mas, caldria potenciar aquells elements específics d’Andorra que poden atreure els creadors internacionals, des dels paisatges fins als incentius fiscals, per a Pozo totalment inexistents. I també creuen que caldria facilitar la burocràcia en temes com els duaners. Una qüestió que també planteja Álvaro Rodríguez, la de la duana, i que no és un maldecap exclusiu del sector audiovisual, sinó de la cultura andorrana en general i que, pel que sembla, l’acord d’associació amb la Unió Europea no serviria per solucionar.

Fins i tot, Rodríguez planteja l’elaboració d’una llei pròpia per al sector, o algun tipus d’acord marc que pugui servir per encarar i solucionar les problemàtiques concretes.

Un dels reptes que darrerament es marca el ministeri de Cultura és treballar per la professionalització dels sectors culturals del Principat, un objectiu que en l’àmbit cinematogràfic no es pot aconseguir sense una aposta clara per al sector, no només econòmicament, també afavorint la formació al país. Josep Pozo defensa la idea de tenir escoles o acadèmies especialitzades a Andorra, cosa que, si vingués de la mà de més rodatges forans o locals, afavoriria la creació d’un incipient teixit de creadors especialitzats. Al final, com apunta Mas, la professionalització “és una roda: com més producció hi hagi, més creadors podran apostar per dedicar-se a l’audiovisual de manera professionalitzada”.

Per al sector, la presència a festivals internacionals també és fonamental per mostrar allò que es fa a casa nostra. Segons Pozo, “són innombrables els premis que artistes del país hem obtingut amb les nostres produccions, i nombrosos els festivals als quals hem assistit”. Sense anar gaire lluny, ens explica que el seu curtmetratge ‘Plastic Killer’ va estar a la shortlist (una llista de quinze projectes) dels Òscars del 2023!

El mateix Álvaro Rodríguez Areny és un dels nostres creadors destacats en festivals internacionals: els seus tres curts s’han passejat per més de cinc-centes catifes vermelles d’arreu del món, i dels seus treballs en destaquen les tres nominacions a la secció oficial del festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges, un dels més prestigiosos del món en el seu àmbit. Un assoliment que Rodríguez ha aconseguit bàsicament “invertint els seus propis diners per aixecar els projectes” i sense possibilitat de recuperar la inversió. Ell mateix ens comenta que parla amb un punt de frustració i que a l’hora de valorar els assoliments individuals i col·lectius cal ser curós, ja que “no tots els festivals de cinema són iguals, i cal que exigim uns mínims”.

A casa nostra també ens podem enorgullir de l’Ull Nu, el festival impulsat per Hèctor Mas que ha esdevingut un referent per a poder mostrar la producció audiovisual que es fa al país i del qual el mes de maig d’enguany se celebrarà ja l’onzena edició.

Entre les mancances que destaca el sector, i fent autocrítica, alguns creadors són conscients de la falta d’unitat de l’audiovisual, una unitat que podria portar les reivindicacions a un altre nivell si es fes pedagogia en els llocs adients. Per Hèctor Mas, “aquest és el nostre gran error, conjuntament faríem molta més força”. Rodríguez Areny, si bé destaca també la manca d’unitat, motivada “perquè som poca gent, hi ha un historial previ i també egos personals”, considera també que la producció audiovisual i la cinematografia han de seguir camins diferents: “jo no em sento del mateix sector que les productores”. Josep Pozo és dels que aposta decididament per la unitat del sector, una unitat que podria exercir “una pressió amable i ben entesa, que pot beneficiar totes les parts”, tant els creadors com l’administració andorrana.

Malgrat els esmentats reptes, els creadors creuen que hi ha futur i que si hom s’hi vol dedicar, que “practiqui molt i que no pensi en com està el sector a Andorra” comenta Mas. Això sí, “haurà de pencar molt”, diu Rodríguez; i potser, segons Pozo, “haurà de marxar cap a Espanya o França”. El consell dels tres és ben clar: rodar i rodar.

100.000 EUROS EN UN AJUT QUE DE MOMENT NO ÉS SUFICIENT

El 2023 l’ajut a la cinematografia va ser concedit per a la producció Boris I, rei d’Andorra: l’estafador de les mil cares. En anys precedents s’havien subvencionat projectes com El fred que crema o 42 segundos. Més enllà dels ajuts a la cinematografia, les subvencions no acostumen a concedir imports suficients per tirar endavant els projectes, cosa que ha portat alguns creadors a acabar retornant les subvencions concedides.