L'edat d'or i de ferro de les editorials

No és cap secret que, al món editorial, hi ha hagut un relleu generacional i que l’aparició de nous segells, notablement prolífics i amb vocació de publicar títols prou insòlits i interessants per atrapar lectors frontera enllà, ha portat a una edat daurada de l’edició a casa nostra. El Sant Jordi de l’any passat va tenir un clar protagonisme dels llibres fets al país i el dinamisme del sector, agrupat en una també renovada Associació d’Editors d’Andorra, es va fer palès amb la participació en fires internacionals o la posada en marxa d’un portal web. Ara bé, l’entusiasme dels joves no amaga les incerteses ni les dificultats per consolidar els respectius projectes: publicar des d’Andorra i no morir en l’intent requereix esforç, constància i imaginació. I suport logístic i financer de les institucions públiques, especialment del Govern. Com passa també als països veïns.

L’Associació d’Editors d’Andorra, entitat que es va constituir el 2010 i refundar el 2022, aplega en aquests moments dotze editorials. De totes elles, la més veterana és Editorial Andorra, en marxa des de l’any 1967. Després de l’èxit de l’any passat de Shanghai Andorra, de Joan Peruga i Txema Díaz-Torrent, i la recent publicació de l’últim poemari d’Antoni Caus, Maleta paraigua bolic, Editorial Andorra es prepara per presentar les novetats del 2024, de les quals no ens avança res.

Això sí, el ritme avui és més pausat que el d’uns anys enrere. I és que, tal com assegura Àngels Xandri des d’aquest segell històric, l’empenta de les noves editorials els ha tret una certa responsabilitat de sobre: “Estem en una etapa en què ja ens va bé no fer tanta cosa i, per sort, ara hi ha altres editorials a Andorra que donen veu als autors que comencen”. Xandri està convençuda que la bona relació entre els diferents editors es deu, en part, al fet que cada editorial ha anat traçant una línia que no només no trepitja la dels altres, sinó que més aviat les complementa.

“Fa cinc anys, un any abans de la pandèmia, érem gairebé els únics. Això canvia quan l’Oliver Vergés entra a Anem. Aleshores l’Oliver comença a fer una part de la feina que fèiem nosaltres i a nosaltres ens està molt bé perquè volíem fer fer un gir a l’editorial. Ara podem portar a terme projectes més personals i sabem que hi ha altres espais per a altres llibres i autors”. Un exemple del traspàs d’Editorial Andorra a Anem són els llibres de Sergi Mas. Així, si Editorial Andorra va publicar El moble a Andorra l’any 2003, és Anem qui va publicar L’art de musicar la fusta l’any passat. Per tant, el ritme de publicacions d’Editorial Andorra, que havia arribat a ser de “set o vuit títols l’any, cosa que per a una editorial petita és molt”, s’ha relaxat volgudament.

Al cap i a la fi, tal com reconeix Xandri, aquest és un projecte més de militància cultural que no pas empresarial: “És part de l’ADN d’Editorial Andorra. En la primera etapa del Bartomeu Rebés i el Jaume Aymà, del 1967 al 1972, es van publicar llibres en castellà que a Espanya no s’haurien pogut publicar”. De fet, tal com recull Pere-Miquel Fonolleda al seu llibre Editorials i societat a Andorra. 1945-1994, “davant la misèria cultural i ideològica en què el franquisme havia sotmès el país”, Rebés s’havia proposat de convertir-se en una “creu roja cultural”. Per això en aquells cinc anys de la primera etapa, dels 53 volums de 34 autors diferents, la meitat d’ells eren “declaradament contraris al govern espanyol, exiliats polítics pels quals la llibertat de moviments que tenien a Andorra va ser essencial”. Parlem d’autors com ara Ramon J. Sender, Francisco Ayala o Max Aub.

A la següent etapa, a partir de 1978, Editorial Andorra se centra en la història del Principat i publica un sol llibre a l’any. “Es van publicar llibres d’Esteve Albert, Joan Riera, Manel Anglada, Montserrat Palau... Persones que, si no fos per Editorial Andorra, no haurien publicat mai”, apunta Àngels Xandri. És a la tercera etapa, a partir de 1997 i amb Xavier Rebés i Fina Font al capdavant, que l’editorial comença a publicar poesia i contes infantils.

Editorial Andorra es troba ara en la seva quarta etapa, capitanejada per Lluís Viu. Han donat veu a autors que el seu dia eren emergents, com ara Iñaki Rubio o Ludmilla Lacueva, i segueixen apostant per la poesia.

ECLOSIÓ AMB LA PANDÈMIA

És a partir del 2019, un any abans de la pandèmia, quan el panorama editorial comença a canviar. Oliver Vergés agafa les regnes d’Anem Editors i n’obre una seu a Catalunya. Per a Vergés, aquesta és una de les solucions a la gran pedra a la sabata del sector: les dificultats per distribuir els llibres fora d’Andorra.

El segell, que havia estat més generalista i centrat en Andorra precisament per aquests dificultats d’exportació, s’orienta llavors cap a la línia actual: “Ens hem enfocat més en la història, la cultura, el patrimoni i l’assaig, que al final és el que jo més controlo”, assenyala l’editor, que és historiador de formació.

L’entrada de Vergés al món editorial és “una mica per casualitat”, ja que no és una sortida professional que s’hagués plantejat. Amb tot, lluny de conformar-se amb Anem Editors, Vergés es va aliar amb l’escriptor David Gálvez per muntar l’Editorial Medusa, que va publicar els primers títols fa tot just un parell d’anys. En aquest temps, i si comptem l’última novetat (Volves, de Carme Karr), acumulen ja 16 títols. Medusa, diu Gálvez, és “una editorial de narrativa amb vocació internacional”.

Tant Gálvez com Vergés reconeixen que no és fàcil consolidar un projecte editorial a Andorra. En aquest sentit, Vergés alerta que “no s’hauria de parlar de boom editorial perquè és molt complicat que siguin editorials professionalitzades, és a dir, que tinguin persones que es dediquin plenament a això”. A l’hora de distingir entre les editorials que hi ha al país, pensa que “el tall és aquest: Editorial Andorra a banda, hi ha els que tenim un objectiu de professionalització, com el Jan Arimany de Trotalibros o nosaltres mateixos, i aquells que publiquen i fan una molt bona feina, com ara Aloma, Límits en la seva nova etapa o Marinada, però que no esperen arribar a guanyar-s’hi la vida”.

Per al creixement de les editorials, Vergés considera que és indispensable l’ajut que reben del Govern, tant amb les subvencions (insisteix que en altres indrets com Catalunya o Espanya “la cultura està molt subvencionada”) com amb el suport per assistir a fires.

Qui també va començar a gestar el seu projecte editorial a començament de 2020, un parell de mesos abans de l’esclat de la pandèmia, és Jan Arimany. Apassionat dels llibres de ben petit, Arimany va abandonar l’advocacia i es va proposar treure la pols a obres i autors que han caigut en l’oblit o que mai no s’han traduït al català o al castellà. I atenció perquè en prepara una de grossa: la publicació, coincidint amb el centenari del seu naixement, de l’escriptor nord-americà James Baldwin, en un projecte d’abast internacional per fer valdre aquesta figura que va ser cabdal en la lluita pels drets civils.

D'UN CANAL DE YOUTUBE A PUBLICAR EN PAPER

“Trotalibros és la primera editorial del món que sorgeix d’un canal de YouTube”. El creador, Jan Arimany, se sent afortunat de tot el que ha pogut publicar fins ara (més d’una trentena de títols) i assegura que està vivint “un somni”. Ha tingut alguns èxits de vendes com Adiós, señor Chips; s’ha permès el luxe de publicar Toni Sala (Persecución), “un dels meus autors actuals preferits” i està a punt de rescatar la britànica Rose MaCaulay.