La intel·ligència artificial vulnera els drets d'autor?

La intel·ligència artificial ha irromput amb força a la nostra realitat quotidiana, i el seu ús està a l’abast de qualsevol persona que disposi d’un ordinador, una tauleta o un mòbil amb connexió a internet. Ara mateix, i a través de pocs passos, podem fer que una eina d’intel·ligència artificial ens generi, per exemple, un text escrit, una imatge o un vídeo. Això, que ens pot semblar pràcticament màgia, planteja una qüestió: d’on sorgeix, aquesta creació? És fruit realment d’una tecnologia capaç d’emular la ment humana i el seu procés creatiu? O bé simplement és la generació d’un producte final que parteix d’obres preexistents creades per humans i que la tecnologia copia sense restricció?

D’entre tots els reptes, preguntes i fins i tot temors que planteja l’ús generalitzat i democratitzat de les intel·ligències artificials, en l’àmbit de la cultura i els creadors, la darrera qüestió és clau. En el cas que la tecnologia aprengui i desenvolupi nous productes partint d’obra preexistent, possiblement s’estaria infringint la legislació vigent en matèria de drets d’autor i de propietat intel·lectual, també amb creacions dels artistes andorrans.

Molts creadors ho tenen clar: la intel·ligència artificial s’entrena i fins i tot parteix d’obra creada per generar un resultat, i això vulnera directament els seus drets d’autor.

Què n’opinen, juristes experts en la matèria? Per Miguel Ángel Rodríguez i Andrea Vela, especialistes en drets d’autor i intel·ligència artificial al despatx andorrà P.I. Advocats, la resposta pot variar en funció de dues premisses: el sistema legal de cada estat i com es produeix l’aprenentatge (per a la posterior creació) que duu a terme la intel·ligència artificial.

En relació amb la primera premissa, el tractament que cada estat faci de l’ús legal d’obra, pot variar la consideració sobre drets d’autor i IA. En el cas del món anglosaxó –especialment als EUA, on precisament radiquen la major part de firmes tecnològiques d’IA–, la filosofia del dret parteix d’una base que permetria entrenar la intel·ligència artificial emprant obra, sempre que això es produeixi amb finalitats d’avenç tecnològic i científic, i sempre que el producte resultant no sigui mai una còpia d’una obra protegida. Altres estats amb tradició legal diferent, com seria el cas europeu, són més restrictius en aquest aspecte i en un futur més o menys immediat ha d’entrar en vigor una obligació per a les tecnològiques que implicarà que allò creat amb IA sigui fàcilment identificable i que, a més, el proveïdor de la tecnologia detalli com s’ha entrenat aquella intel·ligència artificial per assolir el resultat final.

Andrea Vela és clara en aquest sentit: si la IA s’entrena a partir d’obra protegida, pot vulnerar els drets d’autor pel que fa a l’ús d’obra durant la fase d’aprenentatge i pel que fa al resultat final. Però quin és el problema? Que les tecnològiques i aquells que comparteixen els seus arguments (els quals defensen que no es vulneren drets d’autoria), la IA segueix un procés d’aprenentatge similar al del cervell humà (per tant, no és una eina de còpia com a tal) i que la generació es fa a través de processos molt complexos que no permeten saber fins a quin punt les obres preexistents són la base dels resultats generats. Per dir-ho planerament, el procés no permet discernir entre inspiració (pròpia de l’aprenentatge) o còpia pura.

Més enllà d’aquests plantejaments, segons Rodríguez i Vela, sí que s’han pogut demostrar casos en els quals allò que la IA ha generat és una còpia evident. Ara bé, si hom vol defensar els seus drets d’autoria enfront un cas en el qual la intel·ligència artificial empra la seva obra vulnerant els drets d’autoria, caldrà que ho demostri davant d’un tribunal i que sigui el jutge que dirimeixi respecte al que esmentàvem més amunt, si parlem d’inspriració fruit de l’aprenentatge o d’un ús indiscriminat d’una creació humana.

En aquest sentit, Lluís Casahuga, president de l’SDADV (l’única entitat que pot gestionar drets d’autor a Andorra) creu que som davant d’un nou paradigma i que ara mateix la IA generativa planteja reptes legals que no permeten d’emprar-la de manera immediata en àmbits creatius com per exemple el musical.

Avui, molts estats no disposen d’una legislació que respongui als reptes que presenta la IA, i Andorra no n’és l’excepció. Com dèiem, la Unió Europea advoca a una proposta restrictiva en aquest sentit, però segons Rodríguez molts països prefereixen practicar el seure i mirar a l’espera d’adaptar el seu ordenament jurídic, en part per la necessitat d’equilibri entre el progrés tecnològic i científic i la defensa dels drets dels creadors.

Davant d’aquests reptes, els creadors andorrans estan protegits? Casahuga defensa que si un artista registra la seva obra a l’SDADV i es pot demostrar que hi ha plagi per part de la IA, es podrien dur a terme accions legals, però al seu entendre, l’entitat que presideix pot arribar fins a on la llei li permet, i en aquest cas caldria actualitzar la llei andorrana i que, per la seva banda, els creadors es dotessin d’eines per adaptar-se als nous temps.

En aquest sentit, l’SDADV pot col·laborar amb les institucions del país en aquesta tasca d’actualització legislativa enfront dels reptes presents i, el que és més important, dotar els seus socis dels coneixements i eines necessàries per conviure amb una tecnologia que ha arribat per quedar-se.

L’altre gran debat legal que s’obre en relació amb la IA, és si una obra creada a través d’aquestes eines pot ésser registrada. A priori, a Andorra, Rodríguez i Vela consideren que hom no podria registrar a l’SDADV obra creada per IA, per bé que l’entitat de gestió de drets no té un paper censor i limitador. En aquest sentit, una legislació que obligués a fer constar allò que ha estat creat a través d’IA permetria a l’entitat discernir entre el que és registrable com a creació humana i el què no ho és per manca de suficient participació humana.

Però evidentment aquí també entrem en terreny pantanós, perquè no és el mateix una obra creada per una IA amb pràcticament cap intervenció humana, que una altra en què un individu hagi fet treballar l’eina generativa cap a una finalitat concreta. En aquest cas, la IA no seria una tecnologia que ajudaria el creador com quan hom crea amb el suport de programes informàtics de disseny? En aquest cas, però, segons Rodríguez, tampoc es considera creació humana registrable, i als EUA fins i tot s’ha rebutjat registrar un treball fet amb IA en el qual la persona va intervenir, de manera demostrable, més de 900 vegades.

És evident que el de la IA i els drets d’autor són un debat ben viu. Caldrà veure ara què hi diuen els nostres creadors i artistes.