“La feina d'actor no la tries: és ella que et tria a tu”

Ve de recollir diversos premis pel paper a la sèrie de televisió La Mesías (Forqué i Feroz) i ben aviat el veurem a casa. Serà el 27 de març, a Encamp, amb la coproducció de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) d’Andorra, el clàssic de Max Frisch dirigit per Ester Nadal.

Què suposen els premis en aquest moment de la seva trajectòria?

Els premis donen visibilitat i sempre és gustós rebre’n un i que se’t reconegui la feina. Però tampoc no s’hi hauria de donar més importància de la que tenen. S’ha de treballar cada dia i la veritat és que tot continua més o menys igual. Sí que és cert que, per exemple a Madrid, on estava una mica més oblidat, ara estic una mica més en boca de tothom. Sembla que, a la llarga, els premis et puguin donar feina o feina de més qualitat.

Va començar de molt jove. Amb tot, en aquestes latituds no és gens fàcil guanyar-se la vida com a actor.

Treballar d’actor és molt complicat. Fa poc va sortir un informe que deia que, a Espanya, només un 3,4% dels actors guanyen més de 30.000 euros l’any. Tota la resta hem de tenir altres feines. Em sembla que aquesta dada ja il·lustra prou bé com n’és de difícil mantenir-se tota la vida amb aquesta feina. També tens alts i baixos. Ara estic en un moment molt dolç, però hi va haver una etapa en què vaig arribar a passar-ho molt malament. Fins i tot em vaig plantejar de deixar-ho. Per això et dic que els premis són una cosa relativa.

Hi ha moments bons al costat de moments molt durs.

El més difícil és quan no tens feina. Jo he tingut un parell de moments molt complicats. Una vegada vaig estar un any sense treballar i una altra vegada vaig estar-hi vuit o nou mesos. I després hi ha els períodes de dos, tres o quatre mesos sense treballar, que ja ni els compto perquè són infinits. El que passa és que és una feina que ens agrada. Diria que la feina d’actor no la tries: és ella que et tria a tu. També té coses bones, eh?

Segur que sí. Quines són aquestes coses bones?

Coneixes molta gent, pots viatjar pel món... I sobretot la feina d’interpretació, que per a mi és una passió.

Quin suport públic o privat creu que haurien de tenir les arts escèniques en general?

No sols les arts escèniques, sinó la cultura en general. A Espanya i a Catalunya, que és on treballo, està molt infravalorada. Les ajudes culturals amb prou feines arriben al 2% del total dels ajuts. És poquíssim. Si ho comparem amb altres països, com per exemple França, som a anys llum d’ells quant a protecció de l’artista.

Aquí a Andorra s’acaba d’aprovar el reglament que desplega l’Estatut de l’Artista. N’està al corrent?

No l’he llegit i, per tant, no en puc dir res, però segur que és un pas endavant per al col·lectiu. Totes les mesures que es prenguin per millorar les condicions en què desenvolupem la nostra feina són benvingudes.

En tot cas, els que us dediqueu a les arts escèniques heu de treballar majoritàriament fora d’Andorra.

Tampoc ens hem d’enganyar: Andorra és un país petit i té el públic que té. Llavors, mantenir-se professionalment a Andorra és molt i molt difícil. Jo diria que gairebé impossible. Vull dir que això no és sorprenent. Ara, com més ajudes hi hagi, millor. Tot i així, els últims temps ha florit tot un ecosistema cultural a Andorra que, quan jo tenia vint anys, no hi era. Quan jo tenia vint anys, hi havia una escola de teatre. Ara n’hi ha cinc o sis. Hi havia un conservatori de música, no hi havia més. Ara hi ha tres o quatre escoles de música. Sembla que, de mica en mica, la cosa va millorant.

Ha treballat en teatre, televisió i cinema. Què es quedaria amb cadascun d’aquests mitjans?

Jo valoro la meva feina més pels projectes que no pas pel mitjà. M’interessen pel que m’aporten a mi com a actor i pel que penso que poden aportar al públic. Aleshores, treballar al teatre, a la televisió o al cinema m’és indiferent.

Sembla que la manera de treballar a La Mesías ha estat molt diferent de com havia treballat anteriorment.

Perquè els directors demanaven una altra manera de treballar i llavors em vaig haver d’adaptar al que ells em demanaven. Jo venia de treballar molts anys amb un sistema més aviat clàssic: amb el text escrit molt present i amb molt poca improvisació. I llavors em vaig trobar que el Javier Ambrossi i el Javier Calvo em demanaven un altre tipus de treball. A La Mesías hi ha un treball fet des de casa, però en el moment del rodatge t’has d’oblidar del text i improvisar. I això per a mi ha sigut un canvi important i que me’l quedo, com a sistema de treball, perquè em va anar molt bé. Estic content perquè, més enllà del fet que la sèrie hagi anat molt bé i dels premis, personalment, com a treball d’actor i manera d’encarar la feina, m’ha aportat moltíssim.

M’imagino que el treball d’Andorra ha estat més clàssic.

Quan fas teatre, tens un text que has de dir tant sí com no perquè els teus companys l’estan esperant per a la rèplica. Així i tot, també he trobat els meus moments per poder aplicar la nova manera de treballar i m’ho he passat molt bé.

Parlem del seu personatge a Andorra. D’una mentida, en pot néixer un heroi?

El meu personatge és una persona que té por i que pren unes decisions perquè té por. Ell no es considera un heroi en cap moment. El que fa, ho fa com un acte de covardia. Ell n’és conscient i arriba un moment en què la mentida li explota als morros.

D’una manera força dramàtica.

El que hem fet és mirar d’entendre els personatges com a persones humanes. I entendre’n les reaccions: per què fan el que fan i com ho fan.

Què en destacaria, del muntatge d’Ester Nadal?

La idea que n’ha tingut. Perquè hem partit d’un text clàssic per fer una cosa bastant innovadora. I el treball que ha fet amb els actors i les actrius, per descomptat. També el treball de so i de llums i l’escenografia, que és espectacular.

Creu que la coproducció entre l’ENA i el TNC és una fórmula a seguir explorant?

És una fórmula que ha començat a funcionar i espero que no s’acabi. Perquè realment per a nosaltres, des d’Andorra, ens és molt difícil sortir a l’exterior i necessitem ajudes, com la del Teatre Nacional, que és tota una institució a Catalunya, per tenir aquesta projecció.

En aquesta obra, treballa amb una actriu andorrana molt jove.

La Marta Pelegrina té molt bona fusta. Ha estat un plaer enorme treballar amb ella.

D’Andorra, no se n’havia fet aquí cap muntatge.

Ni a Andorra, ni a Espanya. De fet, és un text que encara no s’havia aixecat i que era una primícia per a tothom. És un text que és compromès amb el seu temps i amb el temps present. Per desgràcia, és un text que es va escriure l’any 50 i que continua vigent. Això és el que ens ha de fer reflexionar i crec que és el que hem intentat amb aquest muntatge: transposar el text al nostre temps i mostrar que sempre estem picant contra la mateixa pedra.