“Ens faria il·lusió tenir 60 anys i seguir tocant junts”

Els músics Lluís Cartes i Oriol Vilella van començar a tocar plegats fa 35 anys i, per celebrar-ho, han bastit un concert que repassa la seva trajectòria i que, de moment, s’ha pogut veure al Poblet de Nadal d’Andorra la Vella i a la Fada Ignorant. Després d’exhaurir les localitats al local de la capital, estarien encantats de portar-lo arreu... “Un cop al mes!”, bromeja Cartes.

Com us vau conèixer?

Oriol Vilella: El Lluís i jo ens vam conèixer el setembre del 1988. Uns dies després d’aterrar al Sant Ermengol, vaig explicar-li a un company amb qui coincidíem a la parada d’autobús que jo tocava la guitarra i em va dir: “Ah, doncs jo tinc un amic que toca la bateria i la guitarra”. Me’l va presentar l’endemà. Aquell dia vam començar a tocar junts i no hem deixat de fer-ho en 35 anys.

Musicalment, us vau entendre de seguida?

Lluís Cartes: Ens vam anar acoblant perquè teníem influències diferents. Jo escoltava un tipus de música diferent del que escoltava l’Oriol, i l’Oriol em va començar a ensenyar coses que jo no havia sentit mai. A casa meva teníem molts discos de la generació dels meus pares: Serrat, Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell... I Boney M., que al meu pare li agradava molt. Jo tenia 14 anys i no tenia diners per comprar-me vinils. L’Oriol tenia coses de rock americà i de pop anglès, que a casa meva no havien entrat. Sí que a casa vaig tenir la sort, per influència del meu germà gran, d’escoltar algunes coses de rock laietà... Pegasus i grups així. O Simon i Garfunkel. Amb l’Oriol ens vam començar a passar discos i era molt xulo escoltar-los i llegir-ne les lletres. I cada dia tocàvem. A l’hora del pati anàvem a la rampa del col·legi a tocar. I a l’hora de dinar. Fins que ens van enganxar i ens volien expulsar uns dies.

I què vau fer?

O.V.: És clar, quan ens van enganxar, van cridar els meus pares i els seus. Potser els seus li van fotre bronca, però els meus em van felicitar. Llavors, a l’hora de dinar, vam començar a anar al local de la segona planta del Prat de la Creu, on hi havia magatzems i locals d’assaig. Un d’aquests locals era dels germans del Lluís perquè, en aquella època, tant el Marc com el Jan tocaven en grups de música.

Era el seu local d’assaig?

O.V.: Sí, i com que el Lluís en tenia les claus del local, anàvem allà i tocàvem els instruments dels germans grans. Hi anàvem cada migdia i teníem la sort que un amic ens portava una barra de pa i un fuet o dos, i aquest era el nostre dinar. Llavors el Roger Casamajor ja tocava amb nosaltres.

Amb l’actor Roger Casamajor compartiu grup, Hysteriofunk, i està clar que també us coneixeu de fa molts anys. Com és que no forma part d’aquest concert commemoratiu?

L.C.: El Roger és a Madrid i té molta feina (riu). La diferència és que l’Oriol i jo ens hi dediquem, a la música. El Roger, en canvi, ha fet un altre camí.

O.V.: El Lluís i jo, durant 35 anys, hem compartit tots els possibles projectes. Quan m’ha faltat un bateria a mi per a un projecte, li he trucat, i jo he participat en tots els seus discos. Sempre que al Lluís li ha calgut un guitarrista, ha pogut comptar amb mi. La nostra col·laboració no es limita a Hysteriofunk.

Per al concert dels 35 anys, heu triat un repertori cronològic.

L.C.: Són temes que ens han influït, versions d’altres grups, i també temes dels projectes on hem estat, tant junts com en paral·lel. Jo he tocat amb el Marc Parrot, amb el Toti Soler, amb la Perla Batalla, que és vocalista del Leonard Cohen... L’Oriol tenia el grup de Madretomasa, Likantropika... Llavors toquem temes de tots els projectes en què ell ha estat i en què jo he estat. El resultat és un repertori cronològic molt xulo.

No heu perdut mai el contacte?

O. V.: En aquests 35 anys, cada any hem fet alguna cosa plegats. L’excepció és l’any que ell se’n va anar a fer la volta al món, que en realitat va ser una mica més d’un any. Però tret d’això, tota la vida hem tocat plegats.

35 anys és tota una vida.

O. V.: És més que els nostres matrimonis! Jo amb la meva dona hi estic des dels 23 anys, però és que amb el Lluís hi estic des dels 15.

Oriol, què és el que més t’agrada del Lluís?

O. V.: L’altre dia hi pensava... Penso que el que hi ha entre els dos és admiració. Jo l’admiro moltíssim, perquè és algú capaç de treure so a qualsevol cosa. Sempre li han agradat els instruments exòtics i recordo una vegada que sortíem del local d’assaig, al Poble Nou, i que es va trobar un tub amb cables elèctrics per dins. De seguida en va treure els harmònics i les notes, i va començar a tocar-lo. O les copes als restaurants. El Lluís té la capacitat de fer música de qualsevol cosa i toca tots els instruments.

Lluís, què és el que més t’agrada de l’Oriol?

L. C.: Admiro la capacitat que té d’organització, de saber els passos que s’han de fer en cada moment... Per assajar, per fer un concert, un bolo... És algú que manté la calma, que no s’estressa, i esclar, jo, que m’ofego en un got d’aigua i que de seguida em poso nerviós, ho agraeixo moltíssim. Aquesta capacitat de mantenir la calma, en el moment de treballar, és superimportant. A banda que sempre és positiu.

O.V.: Bé, de vegades tallo el rotllo... Sempre he vist molt clar el que es pot fer i el que no es pot fer, i amb Hysteriofunk, que sovint era a veure qui la diu més grossa, els he tallat molt les ales. De vegades em sap greu, eh? Ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que, si haguéssim sigut més animals, més bojos, hauríem fet més coses que ens sortien de manera espontània i que potser haurien funcionat.

L.C.: De tant en tant, t’has de tirar a la piscina.

O.V.: Ara, també n’hem fet de grosses. Amb Hysteriofunk vam fer el primer bolo el març del 1996 i, a l’agost, érem a Holanda tocant tot el repertori.

L.C.: Vam demanar una subvenció de 160.000 pessetes i vam comprar una furgoneta que, després d’anar i tornar d’Holanda, es va morir.

Quins projectes teniu en perspectiva?

O.V.: Tots dos estem treballant en la producció del disc del Ladis Baró. A banda d’això, ens hem proposat gravar dos temes que vam compondre quan teníem 15 anys i que ara hem recuperat. Ens fa il·lusió enregistrar-los i publicar-los.

L.C.: Desbancarem Els Catarres i The Tyets.

Hauríeu d’incorporar-hi una sardana.

O.V.: Millor el contrapàs, que és andorrà.

Per tant, són 35 anys i els que vinguin.

O.V.: A mi em faria molta il·lusió, sobretot amb els Hysteriofunk, que és la nostra banda, tenir seixanta anys i continuar quedant i tocant [Cartes assenteix]. També és veritat que les feines de cadascun de nosaltres ens permeten fer més o menys coses. De moment, tenim un bolo lligat a l’abril. El cert és que, si després de tant de temps encara toquem plegats, en part és perquè hem sabut respectar els tempos de cadascú. Això és bàsic.

ORIOL VILELLA

AMB LA GUITARRA A LA MÀ I LES IDEES CLARES

Guitarrista dels grups Hysteriofunk i Madretomasa, també ha tocat amb Lluís Cartes i Els Fluxes, amb qui ha enregistrat quatre CD, i Paul Fuster. Com a compositor, és autor de les bandes sonores de diversos curtmetratges, documentals, espectacles de teatre i dansa i exposicions. És director i professor de l’Espai de Música Moderna d’Andorra la Vella des de l’any 2004.

LLUÍS CARTES

L’HOME QUE TOCA (BÉ) TOTS ELS INSTRUMENTS

Va començar a estudiar música als 6 anys i els seus primers instruments van ser el violí i el piano. Des del 2001, és membre de la banda de Marc Parrot com a multiinstrumentista: guitarra, baix, veus, bateria, percussió, teclats i acordió. Ha compost la música de nombrosos espectacles teatrals. Ha guanyat diversos premis (Sona9 i Carles Sabater). Camina descalç va ser el seu primer disc en solitari.