“El procés creatiu té moments de satisfacció i patiment”

Acaba de publicar, en un sol volum, dues novel·les curtes que donen continuïtat al cicle Temps obert, format inicialment per nou novel·les que Manuel de Pedrolo va publicar entre els anys 1963 i 1980. Es tracta de Neu a la porta i Ull de gat, ull de bou (Comanegra), en les quals la protagonista és la Teresa, la dona d’un Daniel Bastida que és un especulador corrupte a la Barcelona franquista.

Aquestes dues novel·les neixen a proposta de l’editorial Comanegra. La va sorprendre que contactessin amb vostè?

La veritat és que sí. De fet, és una de les preguntes que li vaig fer a l’editor en cap, el Jordi Puig, que és qui em va trucar. Perquè jo no hi havia treballat mai amb Comanegra i, és clar, era un encàrrec molt particular. Em va sorprendre que pensessin en mi perquè, fins a la data, només havia publicat dues obres de narrativa, La senyoreta Keaton i altres bèsties i Consciència. I ell em va dir que havia estat intuïció, que havia llegit el que he fet i que va pensar que podria ser interessant proposar-m’ho. La veritat és que els ho vaig agrair molt perquè era un repte, però també era l’oportunitat de formar part d’un projecte que tenia molt d’interès des del punt de vista creatiu.

En què consisteix el projecte?

La idea del projecte és agafar com a punt de partida una de les nou novel·les que componen el Temps obert que va escriure Pedrolo i resoldre de manera diferent algun dels conflictes que s’hi plantegen. Pot ser qualsevol conflicte: un conflicte que passa al principi, al final... Vull dir que crees dues novel·les que són independents de la de Pedrolo, però que hi tenen aquest vincle. El lector no ha d’haver llegit prèviament la de Pedrolo, és a dir, les dues novel·les que jo he escrit es poden llegir com qualsevol altra novel·la, i entre elles també són independents.

Independents, però amb elements en comú.

Sí, les pots llegir de manera independent, però, quan en llegeixes una i també llegeixes l’altra, doncs hi ha una base que és comuna. La psicologia de la protagonista, per exemple, és la mateixa. És com si parlessis de la mateixa persona, però n’expliquessis dues vides possibles. Aquestes dues vides passarien en el mateix moment del temps, cap a l’any 1966 o 1967, i per tant són dues històries diferents. Però la Teresa com a persona és la mateixa: la seva infantesa, la seva adolescència, les coses que l’han marcat.

Com és que va triar la Teresa com a protagonista?

De les nou novel·les que va escriure Pedrolo a Temps obert, a mi em van demanar que el meu punt de partida fos la que es titula Des d’uns ulls de dona. De fet, en tota aquesta sèrie de novel·les, en la qual veiem vides alternatives del Daniel Bastida, l’única que està explicada des del punt de vista de la seva dona és aquesta. Ella, la Teresa, m’interessava molt i, per tant, no em vaig plantejar en cap moment virar el punt de vista perquè agafés el protagonisme el Daniel.

Per què li interessava tant?

El que m’agradava era la possibilitat d’aprofundir en la seva vida i, a partir del cas concret, obrir les dues novel·les a una mirada més universal. La Teresa m’interessava perquè hi havia uns elements que veia que podia desenvolupar, i que eren la capacitat d’acció que tenim cadascú, el poder que tenim de fer o no fer, de canviar les coses, i com això va lligat amb la nostra llibertat i també amb la mateixa idea que tenim de la llibertat.

També es pregunta per què posem plantes als balcons.

És una reflexió que ja havia plantejat en algun dels meus poemes: “A la casa més nua hi ha un test amb un brot prop d’una finestra”. Per què ens fascinen els jardins? Per què ens atrau tant la natura? Llavors hi ha aquesta mania, que trobo que és més femenina que no pas masculina, d’intentar que els interiors de les cases siguin acollidors, decidint quin element –una planta, una foto amb el seu marc– va a cada lloc. Aquesta cura que tenim dels espais, què diu de nosaltres? I l’esperança que dipositem en una petita planta que cuidem?

Aquesta és una reflexió universal, però parteix del cas concret de la Teresa.

La Teresa viu a la Barcelona de finals dels seixanta i busca com sobreviure al seu dia a dia. La seva vida és molt còmoda des del punt de vista econòmic, perquè el seu marit té un negoci que li va molt bé, però alhora tot el poder recau en ell. D’altra banda, és un moment en què l’adulteri està penat i ella té un amant. Aquí trobem el tema que et comentava, del poder i la capacitat d’acció i el vincle que això té amb la llibertat, i també el fet que moltes de les coses que li passen a ella per dins les canalitza cap a l’interior de casa seva. Tot això és present, sobretot, a la primera novel·la.

A la primera novel·la, hi ha una comunitat religiosa que mou els fils des de l’ombra. Per què és important aquest element?

Aquesta comunitat, que és inventada però que podria encaixar en el context del qual estic parlant, m’ajudava a plantejar una altra pregunta que m’interessava, i és de què pot ser capaç la col·laboració entre individus o grups de persones que teòricament no tenen connexions entre elles quan els uneix un interès comú. És molt interessant veure com la col·laboració ajuda individus que, ells sols, no tindrien poder per canviar les coses. En canvi, si hi ha un cert interès comú, podem ser capaços de canviar-les i modificar el futur. Reconec que aquesta visió té un punt idealista.

La segona novel·la és més psicològica.

El fet que l’adulteri estigués penat a l’època em va permetre tractar el tema de la llibertat fent un gir i ofegant molt més la protagonista, que és internada a un centre psiquiàtric pel seu marit. La Teresa ha de sobreviure aleshores dins del seu cap. Però com sobrevius quan t’és segada la llibertat, quan el teu cos no es pot relacionar sensiblement amb el món? Aquí també em pregunto quins atributs, quines bondats, què és allò que ens fa humans. Perquè la reflexió és sobre el conjunt de la humanitat: allò que afecta a una part ens afecta a tots com a espècie.

Creu que els elements de reflexió que planteja són extrapolables a avui?

Exacte, sí. El context de les novel·les no m’ha condicionat, en el sentit que em podria haver centrat en una cosa molt concreta d’aquell moment, però el que a mi m’interessava era una visió més universal del que som nosaltres com a humans. Les lloses que pesen sobre nosaltres i també les coses que ens poden alleugerir. L’únic és que ho he fet a través de la mirada d’una persona que viu a la Barcelona dels anys seixanta i he estat molt fidel a aquest context històric. Reflecteixo, per exemple, les corrupteles pròpies de l’època.

Diu que, quan escriu, pateix.

El procés creatiu, almenys per a mi, té moltes recompenses, però també té moments de patiment i de qüestionar-te el que estàs fent. Però això també depèn de cadascú, eh? Hi haurà gent que és molt més segura. La creació és un impuls que sents, una necessitat d’expressar el que tens dins. Però, és clar, la manera com les treus i com s’acaben concretant damunt del paper ha de tenir uns mínims. No pot ser qualsevol cosa.

Pateix, doncs, pel resultat?

En aquest procés, hi estàs dedicant molt temps i molta energia. Però no és una feina en la qual estàs col·locant un totxo damunt d’un altre i saps que, si segueixes una tècnica, acabaràs construint una casa. Aquí ho pots fer de la millor manera possible, però, com que no hi ha una fórmula, pots no arribar a on vols. Tot el treball, la insistència, la revisió... És un procés que té dosis de satisfacció, és clar, però no concebo la creació exempta de patiment.

RES DEL QUE ÉS HUMÀ NO ÉS ALIÈ A LA POETA I NARRADORA

Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) és una autora que, amb la veu tranquil·la i suau, és capaç de plantejar les reflexions més punyents sobre la condició humana. Ho hem vist als poemes (On tot és vidre, La mare es preguntava per la mort), als contes (La senyoreta Keaton i altres bèsties) i també a la novel·la Consciència. Ara ens torna a sacsejar amb les vides possibles de la Teresa Faidella.