Quan el somni de l’amant de la literatura és fer una editorial

Podríem pensar que el pas de ser un lector empedreït –o una lectora empedreïda– a escriure és lògic i força habitual. El que potser no és tan evident és fer el salt a l’edició. Quan falta poc més d’una setmana de Sant Jordi, editors novells expliquen les motivacions que els han portat a emprendre aquesta aventura, molt vocacional i poc o gens lucrativa. Al seu costat, dues editores històriques rememoren els seus inicis en el món del llibre.

“Penso que és un procés que comença com a lector. Quan ets un lector intens i apassionat, és bastant freqüent que acabis escrivint. Amb l’edició és una mica el mateix, no? Tu llegeixes i escrius, i coneixes altra gent que també escriu i t’agrada el que fan. Llavors et dius a tu mateix: jo seria capaç de fer alguna cosa amb aquest material”. Va ser després de la irrupció de la pandèmia que l’escriptor David Gálvez es va aliar amb l’historiador i editor Oliver Vergés per muntar l’Editorial Medusa. Fa dos anys, el segell va treure els seus primers títols –la reedició de Les ànimes sordes, d’Albert Villaró, i Solamente una vez, de Luis Harss– i, en aquest temps, han publicat gairebé una vintena d’obres de narrativa “amb vocació internacional” en català i castellà.

Gálvez continua: “cada vegada que treus alguna cosa que penses que està bé i que ningú no ha llegit abans, és una satisfacció”. De vegades, els llibres arriben bastant fets, però en altres casos “muntem el llibre amb l’autor o l’autora. Aleshores soc el primer a llegir-ho tot, i el procés és emocionant. Forma part d’un altre estadi de la creació”.

I tot això, amb quina finalitat? “L’objectiu en una editorial com la nostra, sigui en català o en castellà, és intentar fer arribar literatura, llibres o autors que valen la pena a un públic que potser no els coneix. Potser perquè és un llibre que no s’ha reeditat mai, perquè és d’un autor poc conegut a la zona o potser perquè és una nova veu”.

El seu soci a Medusa, Oliver Vergés, és també el responsable d’Anem Editors des del 2019. Vergés reconeix que la seva entrada al món editorial “va ser una mica per casualitat”, ja que ell és historiador de formació i aquesta no era una sortida professional que d’entrada s’hagués plantejat. “Sempre m’ha agradat llegir, però de petit no era un superlector. Sí que, a casa, el meu pare és molt lector i tenia molts llibres al meu abast. Per tant, aquesta vinculació amb els llibres ja hi era”.

“Quan vaig començar a buscar sortides possibles relacionades amb la història, em vaig plantejar seguir vinculat a la universitat. Aquell era un camí, però, que no m’acabava de convèncer. Perquè jo tenia clar que volia venir cap aquí, al Pirineu, i al final l’oportunitat que se’m va obrir va ser treballar a Edicions Salòria, on em vaig estar un any”.

Vergés va agafar el relleu a Josep Dallerès al capdavant d’Anem Editors i en va obrir una seu a Catalunya, fet que els ha facilitat l’exportació dels títols que publiquen. És a partir d’aquest moment que el segell, que havia estat més generalista i centrat en Andorra precisament per aquests dificultats d’exportació, s’orienta cap a la línia actual: “ens hem enfocat més en la història, la cultura, el patrimoni i l’assaig, que al final és el que jo més controlo”.

En el cas de Jan Arimany, fundador de Trotalibros, tot va començar amb el seu canal de YouTube, on parlava de llibres, que han estat la seva passió des de ben petit. “Aquest és un projecte molt personal perquè a mi m’encanta trobar joies enterrades de la literatura d’abans. I quan dic d’abans, no em refereixo als segles XVIII o XIX. Poden ser del segle passat o, fins i tot, d’aquest mateix segle”.

Arimany era advocat i va decidir tirar-se a la piscina en un moment especialment complicat: a començament del 2020, un parell de mesos abans de l’esclat de la pandèmia. “Estic publicant els llibres dels meus somnis, però també hi ha moments d’angoixa. Tot el sector del llibre és molt precari i, quan fas la teva pròpia empresa, no és allò tan fàcil de fer la teva feina i a final de mes cobrar un sou. El sou te l’has de guanyar, i els llibres han d’anar sortint i s’han de vendre. El mercat en espanyol és molt àrid, sobretot amb els clàssics”.

Malgrat l’aridesa que comenta Arimany, Trotalibros ha publicat algun èxit de vendes com ara Adiós, señor Chips, de James Hilton. “Estic vivint el meu somni, però, si em preguntes si soc optimista o pessimista, et diré que sempre penso que això (Trotalibros) no durarà. O que durarà, com a molt, un any més. En qualsevol cas, duri el que duri, ho vull gaudir al màxim”.

VISIÓ DE LES HISTÒRIQUES

Qui també forma part de la fornada d’editors joves, però capitaneja en canvi l’editorial més veterana –Editorial Andorra, fundada el 1967– és Lluís Viu, tercera generació del projecte impulsat per Bartomeu Rebés. Per a Viu, la motivació “encara és la mateixa que a l’inici. L’editorial és una font inesgotable de coneixement: cada vegada que publiquem un llibre, cada vegada que conec algú que escriu, dibuixa o fa poemes, jo n’aprenc un munt”. En un sentit similar al de Gálvez quan parla de la creació vinculada al procés editorial, Viu destaca que la feina al capdavant del segell li fa “accessible” aquest coneixement i li permet participar de cada llibre “des de l’origen”.

Des d’una certa distància, s’ho mira Fina Font, que juntament amb Xavier Rebés va dirigir l’etapa anterior de la mateixa Editorial Andorra, concretament a partir de la mort de Bartomeu Rebés el 1997. Font és filòloga de formació i una amant de la literatura. “El Titus (Xavier Rebés) diu que soc jo que vaig traçar una nova línia a l’editorial perquè és a mi que m’agradaven els llibres i que tenia més coneixements de literatura, però en realitat va ser una cosa conjunta”.

És en aquesta etapa que Editorial Andorra va començar a publicar poesia, línia que ja no ha abandonat mai més, i contes infantils. Per a Font, els anys a l’editorial van ser “un regal”. “Editorial Andorra em va permetre treballar en una cosa que estimo”, rememora amb una espurna als ulls.

Un altre segell històric és Editorial Límits, que va publicar els seus primers títols ara fa 30 anys: Tanguy, de Michel del Castillo, i El darrer estiu, de Ricarda Huch. Els impulsors de Límits van ser David Zabala i Maria Àngels Vilana, que gairebé vint anys després van passar el relleu a Marc Miró i Miquel Clua. “El que volíem nosaltres era publicar literatura de qualitat i sense cap ànim de lucre”, afirma Vilana. “A mi el món, i el món dels llibres, se’m va obrir quan vaig passar de les monges al francès. Però la passió per les històries ben explicades em venia d’abans, de les rondalles de la mare i la padrina a la vora del foc”.