“L’Animal s’ha convertit en un motor cultural del país”

L’Animal és la primera escola de teatre privada que va obrir les portes a Andorra i aquest curs celebra el 10è aniversari. En parlem amb la seva fundadora i directora, l’actriu Irina Robles.

La primera pregunta és obligada: d’on va sorgir la idea de crear una escola de teatre?

Doncs mira, havia acabat la formació com a actriu i ja feia temps que feia classes de teatre per als comuns i per a diverses entitats. És així com em vaig adonar que la pedagogia teatral m’interessava molt i que era una branca en la qual volia aprofundir. Aleshores vaig fer un postgrau de teatre i educació, també impartit per l’Institut del Teatre, i va ser l’empenta final per decidir-me a obrir la meva pròpia escola de teatre. També m’engrescaven les ganes d’emprendre i el fet de poder tenir un espai físic per assajar, crear i impulsar projectes teatrals. Imaginava una sala d’assaig que, d’alguna manera, pogués convertir-se en un espai de residència artística per a mi i els meus companys d’ofici. De fet, aquí s’han assajat moltes produccions teatrals del país. M’agrada pensar que L’Animal s’ha convertit en un motor cultural del país.

Què li interessava de la pedagogia teatral?

M’interessava molt tot el que és transmetre i compartir coneixement i, d’alguna manera, encomanar als alumnes l’amor per l’ofici. Em vaig tirar a la piscina el 2013. Tenia clar que obriria la meva escola de teatre si trobava un lloc que m’agradés, un espai on em sentís a gust. I vaig trobar un local a Escaldes, me’n vaig enamorar i vaig començar a fer obres perquè, evidentment, els requisits que té un espai teatral no són els de qualsevol local comercial. L’Animal va començar amb un espai i, de mica en mica, ens hem anat fent grans i hem anat fent gran l’escola.

Ho tenia clar des del principi, que volia treballar amb diferents franges d’edat?

A mi sempre m’ha agradat molt treballar amb joves. És una franja d’edat amb la qual em sento molt a gust. Amb els nens ens ho passem molt bé, és una porta a la descoberta del món del teatre des del joc, i és molt maco. És en aquesta edat en què els pots enganxar perquè realment els interessi el teatre de més grans. Amb els joves comencem a aprofundir en l’art i a submergir-nos en els textos teatrals.

I els adults?

En el moment en què vaig obrir l’escola, tret de les companyies amateurs que hi havia al país, hi havia poca oferta de teatre per a adults. Em va semblar que també podia ser interessant oferir un espai per a aquesta franja d’edat. Molts adults tenen la necessitat d’esbargir-se una mica de la feina i el teatre és una molt bona manera de fer-ho. Els adults busquen un espai on desinhibir-se, un lloc confortable que els doni confiança per poder riure i jugar. El teatre ens permet tornar a ser una mica nens, posar-nos a la pell de personatges diferents i sortir de les rutines. És un espai de ficció on no ens fem mal, on estem protegits perquè, al final, les coses no passen de veritat. Això ens dona una xarxa de seguretat en què ens sentim molt còmodes. A part, també hi ha gent que busca anar més enllà i vol treballar textos teatrals amb més profunditat.

En el cas dels joves, són nois i noies que es voldrien dedicar al teatre?

La majoria dels joves ens arriben empesos pels pares perquè hi ha una qüestió de timidesa o perquè pensen que el teatre els pot donar eines de desenvolupament personal. I això és cert. Tenim un molt bon feedback dels alumnes que fan teatre, que després són els delegats de classe o són nanos que desenvolupen la creativitat i que apliquen tot això tant en el seu dia a dia com en el món acadèmic. Per tant, no tenen per què ser nens que vulguin ser actors o actrius. És clar, a mesura que van fent més anys amb nosaltres, acabes veient aquells joves que sí que tenen un interès per l’ofici o aquells altres que simplement en tenen prou amb la diversió que els aporta.

També ajudeu a preparar les proves de l’Institut del Teatre.

Ens agrada molt poder ajudar els joves a professionalitzar-se i és cert que oferim, sobretot de cara als nostres alumnes, la possibilitat de preparar-se més a fons si es volen presentar a unes proves d’estudis superiors d’art dramàtic, siguin a l’Institut del Teatre o a altres escoles que també tenen proves d’accés. Per a nosaltres és molt important aquesta preparació i tenir la sensació que aquests joves surten de L’Animal amb una formació prou sòlida per poder accedir a uns estudis que no són fàcils.

La Jove Companyia (Jocand) neix d’aquesta voluntat d’ajudar a la professionalització?

La Jocand és un projecte que vam començar a idear durant la pandèmia. Trobàvem molts joves al nostre voltant als quals els era difícil poder tenir aquest trampolí cap al món professional, cosa que ja ens havíem trobat nosaltres quan érem joves. Llavors vam començar a donar forma a la idea de crear una plataforma que ajudés aquests joves a fer el salt a la professionalització i que també omplís un forat que tenim, i és la falta de teatre jove, fet per joves i per a joves. Vam presentar el projecte a l’Escena Nacional d’Andorra i de seguida els va encaixar.

Com ha estat dirigir la Jocand durant quatre anys?

És un projecte que ens ha permès veure molts joves damunt dels escenaris i també al darrere. Perquè la Jocand no és només és per a intèrprets, sinó també per a dissenyadors de vestuari, d’il·luminació, per a ajudants de direcció... Això ha ajudat molts joves a acabar-se de decidir per aquesta professió. I d’altres han vist que potser no era el que s’imaginaven i han acabat descartant aquesta opció.

Creu que la formació teatral hauria de ser en els currículums escolars?

Totalment. És una batalla que fa molt temps que està sobre la taula. Em consta que hi ha professors que estan treballant de manera molt transversal i que entenen que el teatre és una eina que contribueix a fer uns aprenentatges més significatius. Perquè el teatre utilitza unes eines que podrien ajudar a entendre millor la història, la literatura i moltes altres assignatures.

Troba que els ‘talent shows’ televisius tenen un efecte crida?

Nosaltres, com a escola de teatre, no hem notat cap mena d’impacte en aquest aspecte. Penso que això s’ha notat més a les escoles de dansa i cant. El que sí que veiem és l’impacte de l’audiovisual, de les plataformes i les sèries televisives. Els joves que s’apunten a classes de teatre tenen aquests referents. És a dir, a ells els interessa l’audiovisual i el teatre arriba després.

Les escoles de teatre contribueixen a crear públic?

Aquest és un dels nostres objectius: ser també una escola d’espectadors. L’ideal seria poder crear grups fora de les classes per anar junts al teatre, llegir textos i fer crítica. Estaria molt bé poder muntar un circuit al voltant de la programació que tenim a Andorra. El que passa és que moltes vegades se’ns encavalquen els grups amb la programació.

A Andorra hi ha por de programar en cap de setmana?

Les programacions aquí a Andorra són molt efímeres. La majoria d’espectacles només tenim l’oportunitat de veure’ls una vegada. Personalment, penso que hauríem de tirar-nos a la piscina i fer l’experiment de programar una obra tot un mes, cada cap de setmana. Confio en el públic andorrà i crec que respondria.

Quin és el futur de l’escola?

El més immediat, les mostres de final de curs. Pel que fa a la projecció de l’escola, esperem acompanyar tant joves talents com aquella gent que vulgui descobrir el teatre i submergir-se en aquest món apassionant.