Un patracol sobirà per quaranta anys de SAC
La societat andorrana de ciències celebra enguany el seu quarantè aniversari, una fita que assoleix publicant els onzens papers de recerca.
Àngels Mach i Domènec Bascompte, de la SAC, al Consell General
Un plat de caragols presideix la taula en un restaurant al bell mig de la capital. Al voltant s’hi ha congregat un grup d’amants de la història andorrana i pirinenca tot just sortits de la presentació dels onzens Papers de Recerca Històrica de la SAC, que ha tingut lloc al vestíbul del Consell General. En una punta de la taula, l’Àngels Mach i l’Antoni Pol seuen cofois, amb el regust de la feina ben feta: una altra publicació de l’entitat a disposició dels lectors, i amb aquesta ja en són 164, a les quals caldria sumar les 35 fetes en col·laboració amb altres entitats. Sense cap mena de dubte, una de les iniciatives editorials amb més trajectòria de la història andorrana, i sense parangó pel que fa a entitats sense ànim de lucre.
Mentre repassa amb una mica de pa la plata dels caragols, el Jordi Pasques afirma taxatiu: “Tot el que heu publicat aquests 40 anys no hauria vist la llum sense la vostra dedicació”. “Algú o altre ho hauria fet”, diuen Mach i Pol, gairebé a l’uníson, i amb la modèstia que caracteritza la dedicació que no espera reconeixement. Però el cas és que sense ells dos (i altres) la trajectòria de la Societat Andorrana de Ciències difícilment seria la que és avui i, sobretot, tot el que s’ha publicat sobre Andorra i el Pirineu al llarg de quatre dècades és possible que restés parcialment o totalment en un calaix. Qualsevol reconeixement, doncs, és poc davant d’una vida dedicada al país i a la divulgació del coneixement pel coneixement.
QUATRE DÈCADES DE SAC
La Societat Andorrana de Ciències va néixer un ja llunyà agost de 1983, quan l’associacionisme encara estava prohibit a Andorra (d’aquí el nom de “societat”), i ho va fer de la mà de persones que, després d’estudiar fora i tornades a Andorra, volien actualitzar el coneixement al país, portar especialistes de qualsevol àmbit de fora i oferir-ho a la ciutadania interessada. I a aquesta missió s’ha consagrat l’entitat durant quatre dècades, amb l’organització de desenes i desenes de conferències, debats, jornades i congressos, que s’han publicat en la seva totalitat. Com diu la seva presidenta, Àngels Mach, “hem volgut que tot allò que s’organitzava quedés per al futur, i les publicacions i enregistraments (primer en casset i després en vídeo, fins a arribar a plataformes d’internet) són la cristal·lització d’aquest objectiu”.
A 40 anys vista dels inicis, l’entitat està en plena forma, i malgrat l’esforç que Mach reconeix que implica el projecte, la vocació d’actualitzar el coneixement és constant, d’aquí que la missió de la SAC continuï intacta amb la mirada posada en el futur.
El pròxim 29 de maig, en una taula rodona amb els expresidents de l’entitat, faran balanç de la trajectòria, un acte que servirà com a commemoració de l’aniversari, com també ho és la nova pàgina web. Però la feina no s’atura, i ja estan preparant la publicació de nous volums que veuran la llum ben aviat, així com la Diada Andorrana a Prada del 2024, dedicada a la globalització.
L’organització de la Diada andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (que compta ja amb 36 edicions des del 1988!) és una de les principals activitats que realitza la SAC, juntament amb la celebració dels Debats de recerca o les Trobades culturals pirinenques, aquestes últimes fonamentals per fer xarxa amb els territoris veïns.
LA SOBIRANIA EN JOC
Amb el volum presentat dilluns ja són onze Papers de Recerca Històrica publicats per la SAC, per bé que per extensió i contingut aquest és un dels més ambiciosos. Publicat com a homenatge a Antoni Fiter i Rossell, el tom està dedicat als Moments delicats en la sobirania d’Andorra, és a dir, als moments en els quals la realitat política i administrativa del Principat s’ha vist en risc seriós, sobretot per l’amenaça d’absorció dels estats veïns a nord i sud en el context de les darreres cinc centúries, que aviat és dit.
I d’entre els moments complexos, el de principis del segle XVIII, amb el risc d’aplicació del Decret de nova planta a Andorra i l’assimilació de les Valls a la realitat política hispànica sota el jou de Felip V, que és un dels destacats. Aquells temps convulsos van donar lloc al cèlebre Manual digest de Fiter i Rossell com a manual per al bon govern d’un Consell que havia de vetllar per mantenir la supervivència del país i la neutralitat amb els veïns.
Però abans d’arribar a l’encàrrec de la redacció d’aquella bíblia andorrana, un bisbe i ensems cosenyor d’Andorra havia garantit el manteniment de l’estatus polític andorrà. El protagonista d’aquest fet fou el navarrès Simeón de Guinda i Apeztegui, el qual, encara que borbònic fins al moll de l’os i, per tant, partidari de la causa de Felip V vers els austriacistes, un cop acabat el conflicte per la Corona hispànica va deixar clar al monarca que Andorra era una propietat episcopal i que l’assimilació amb la resta de territoris conquerits de la ja desapareguda Corona d’Aragó no era possible. I se’n va sortir!
De Guinda és sense cap mena de dubte un dels grans artífexs de la supervivència de l’Andorra nascuda dels Pariatges a l’època moderna, malgrat que a diferència de Fiter no és un mite històric de l’andorranitat. Recentment, però, ha estat rescatat per la historiografia, entre d’altres pel doctor Jordi Buyreu, que ja fa uns anys va relatar el posicionament andorrà a favor dels austriacistes durant la guerra de Successió hispànica, i el paper del bisbe en qüestió en la salvaguarda d’Andorra. El camí obert per Buyreu va ser reprès a partir del 2021 per Robert Lizarte i Quim Valera, artífexs de la creació d’un col·lectiu d’historiadors que du el nom del Copríncep en qüestió i que va posar la primera pedra per a la celebració de les jornades sobre el personatge a Sant Julià el 2022, amb el suport del bisbat d’Urgell, el comú lauredià i la mateixa SAC, que s’ha encarregat de la compilació i publicació de les aportacions que es van fer aleshores i que, com no podia ser d’altra manera, recull aquest patracol sobre els moments complexos viscuts per Andorra.
Els articles compilats posen en relleu la trajectòria del bisbe de Guinda, els seus orígens, la seva política al capdavant del bisbat i vers Andorra i, entre d’altres, també, novetats sobre el seu decés. I és que el navarrès va finar a Andorra, concretament a la rectoria de Sant Julià de Lòria a primeres hores d’un matí de finals d’agost de 1737. És, que sapiguem, l’únic cosenyor que ha traspassat en terres andorranes.
Clou el volum un compendi d’articles miscel·lanis i l’homenatge particular de l’artista Jordi Casamajor a les màximes de Fiter, un recull de 55 il·lustracions que es troben en propietat del comú de Canillo i que l’ens ha cedit per ser reproduïdes per l’ocasió.
Amb el regust de la feina ben feta, la SAC encara altres objectius, entre ells un nou volum dels Papers de Recerca Històrica (el dotzè), que versarà, segons va anunciar la mateixa Àngels Mach, sobre els privilegis andorrans, tema, val a dir-ho, del qual Fiter i Rossell va ser bon coneixedor i sobre el que sovint van produir-se també conflictes jurisdiccionals que van posar en qüestió la sobirania andorrana.