“Soc una mica grollera: jo soc de taca i no de detalls”

La sala d’exposicions del Govern acull, una última setmana, la retrospectiva dedicada a Carme Massana (Lleida, 1934). Des dels inicis, la trajectòria de l’artista ha estat estretament lligada al seu recorregut vital, sotracs inclosos. Els primers quadres que veiem a la mostra són figures humanes i rostres. A mà dreta, pintures de quan va començar a estudiar a l’escola Llotja, a Barcelona, amb els fills ja criats.

Va començar a formar-se com a artista perquè volia trobar un espai personal?

Els meus fills anaven a la universitat, menys el petit, que no volia estudiar. Jo portava un negoci, però el negoci ja estava en marxa i hi tenia una dona que m’ajudava molt. I vaig pensar: “Mira, potser és l’ocasió.” El meu home em va dir: “Fes el que vulguis.” El meu marit era una persona que em deixava fer el que volia. Aleshores m’agafava una setmana, o cinc dies, i anava a Barcelona. Vaig anar a la Llotja.

Entenc que ja tenia el cuquet de la pintura.

De petita, amb el meu germà, sempre havíem dibuixat i pintat. Ell era un perepunyetes. Ho feia tot molt mono, tot molt ben fet. Després el meu germà va estudiar enginyeria i el meu pare sempre deia: “És que ell sí que ho feia bé, però ella... que no veieu quins disbarats fa?”.

El seu dibuix era més expressiu, potser?

Jo agafo el carbonet i no el faig anar de punta, sinó que dibuixo amb el carbonet pla. Amb la punta potser acabo fent algun detall. Quan agafo un llapis, també miro que la punta sigui grossa. Soc una mica grollera, però és que la gent som com som. Jo soc de taca i no de detalls.

Els inicis amb la pintura van ser complicats.

Vaig deixar la pintura durant anys perquè pensava que, copiant, no faria mai res. Els quadres em semblaven cromos.

Fins que va anar a la Llotja?

Sí, però va passar-me una cosa. Com que hi anava només una setmana, oficialment havia de cursar el segon grau i, al segon grau, no hi havia bons mestres. Un dia que anava amb taxi per Barcelona, vaig veure que hi havia una exposició de la Teresa Llàcer, que és una dona que admiro molt. Vaig decidir que anava a l’exposició i el primer que vaig fer va ser presentar-m’hi: “Mira, jo soc una admiradora teva. M’agrada molt el que fas. Ja sé que fas classes a la universitat, però no hi puc anar.” I llavors em va dir: “També tinc una escola privada.” En aquells moments, a més de la universitat, portava l’escola Sanvisens. I com que jo no estava prou contenta amb el que feia a la Llotja, l’endemà vaig anar amb ella a fer exteriors al Parc Güell.

Com va ser l’experiència?

Recordo que hi vaig anar només amb un llapis i una llibreta petita per dibuixar, quan els altres ja portaven pintura. Quan vaig sentir-la, se’m va obrir el món: “Jo, a aquesta dona, l’entenc! El que explica és tal com jo penso.”

L’accident del seu fill, l’Albert Llovera, li va suposar un trencament en el moment que començava a despuntar.

Quan va passar l’accident de l’Albert, jo tenia cinquanta anys. Quatre o cinc anys abans, ja havia guanyat un premi i havia exposat. Jo no volia exposar, volia pintar per a mi, però vaig quedar segona d’un premi important i, als tres primers, ens van donar l’opció d’entrar a la galeria Àgora 3 de Sitges. Després de l’accident del meu fill, vaig plegar. Només estava per ell.

Ho va deixar del tot?

Alguns professors em telefonaven: “Carme, no deixis estar la pintura, encara que tinguis aquest problema. No ho deixis perquè és una pena.” Em va telefonar fins i tot el Ramon Sanvisens, que era el més famós, i em va convidar a casa seva, a la presentació d’un llibre. Érem només tres persones, però ho va fer per mi, per fer-me sortir de l’hospital. No em coneixia gaire, però jo havia guanyat un premi de la seva fundació i ell no volia que no ho deixés. Vaig estar dos o tres anys d’hospitals, però el cert és que, del tot, no ho vaig deixar mai. Sí que vaig deixar la figura humana perquè dibuixar el cos humà em recordava a ell. M’havia de defensar i vaig començar a fer paisatges.

Això li donava l’oportunitat també de sortir a l’aire lliure?

L’aire lliure és el que més m’agrada, t’obre l’esperit. La Teresa Llàcer feia uns cursos a Mont-roig del Camp i hi vaig anar dos o tres anys. Els cursos duraven quinze dies i jo només m’hi estava set o vuit dies. Després vaig pensar que ja no hi tornaria, que treballaria pel meu compte la meva manera de fer. Fins que ella em va demanar que hi anés per ensenyar als joves, que no havien fet mai paisatge, que també es pot pintar a l’aire lliure amb teles grans.

I hi va anar.

Una colla d’anys, però només quatre o cinc dies, i sempre hi havia alguns alumnes que venien amb mi. És clar, ella potser en tenia 17 o 18 i jo només en tenia un o dos. Això vol dir que podia estar per ells. Després la Teresa els acabava de corregir. Naturalment, l’última paraula la tenia ella. Amb els alumnes, en vaig aprendre molt.

Diu que va abandonar la figura pel paisatge. Amb tot, a la mostra hi ha figures posteriors a l’accident del seu fill.

El 2006 van fer un postgrau a Barcelona de pintura que no havien fet mai i m’hi vaig apuntar. Llavors vaig reprendre les figures. Dibuixava les models amb carbó i, a casa, les passava a la tela i adaptava la seva figura a la composició i al tema que a mi em convenia. A l’exposició, n’hi ha algunes d’aquella època i també hi ha les meves netes. Però jo no soc retratista, sempre els ho dic: “No us faré mai exactes.” Jo soc molt d’interpretar la persona a la meva manera, miro de mostrar el seu estil, el seu aire.

També hi ha una bona mostra de bodegons.

Sempre m’ha agradat fer bodegons, encara que sigui el germà pobre.

Què li agrada dels bodegons?

Que no es mouen! El bodegó és molt agradable perquè s’està quiet i el pots treballar més.

Ha parlat de Mont-roig, però també va fer classes a Sant Julià de Lòria.

Aleshores portava l’escola l’Helena Guàrdia i jo hi feia una setmana de paisatge perquè a ella no li agrada. Sempre acabàvem anant algun dia a Incles, que és una vall molt abstracta.

En quin sentit?

És una vall diferent de les altres, molt àmplia, molt neta. És una vall fàcil de dibuixar perquè no hi ha tants arbres ni tanta cosa.

Andorra és present en molts dels seus paisatges. També hi veiem Barcelona, Menorca i indrets on ha viatjat. I fruiters florits de la plana de Lleida.

Quan el meu germà va estar malalt, el meu fill Xavier m’acompanyava a Lleida, a l’hospital. El paisatge del quadre és real: hi havia presseguers, després un camp verd i, més enllà, pereres i camps de panís.

Com és que, en un moment donat, es va bolcar en l’aquarel·la?

Quan el meu marit es va posar malalt –i ja fa vuit anys que és mort, pobret–, vaig haver d’estar molt al seu costat i no podia tocar oli, per l’olor i per protegir-lo a ell. És així que em vaig posar a fer aquarel·la. Volia fer aquarel·la molla i vaig començar a estudiar els canadencs, i després els anglesos. Però anglesos com Turner, perquè els anglesos normalment són molt de dibuixets i jo no soc així. M’agrada deixar treballar l’aigua i que l’aquarel·la agafi espontaneïtat.

L’exposició inclou algunes obres de caràcter més abstracte.

És que jo no em vull lligar amb res. Aquestes obres que dius les vaig fer quan estava sola a estudi. Un dia vaig decidir barrejar porqueries i fer el que se suposa que no es pot fer: barrejar olis amb aquarel·les, amb tintes... El resultat em va agradar i vaig continuar.