“Ara tot just acabo la fase d’aprenentatge”

Seure a conversar amb Joan Peruga és una experiència que, com a mínim, s’ha de viure un cop a la vida. Amb setanta anys té tantes anècdotes per explicar que un llibre quedaria curt per recollir-les. Les explica amb aquesta gràcia natural que l’acompanya i que fa gaudir sempre els interlocutors. Esdevingut ja un clàssic de les nostres lletres, aquesta setmana ha presentat les seves obres traduïdes a Madrid, en el marc de la participació andorrana a la Fira del llibre. La seva tasca d’escriptor és només una de les seves moltes facetes: historiador, professor, col·laborador a la premsa escrita, agitador cultural i també marit i pare en un context complex que sens dubte l’ha marcat. Vull parlar amb ell de Joan Peruga i no tant de la Sumpta o el Pau Xavier de les seves novel·les, no sé si me’n sortiré.

De Santalecina a Andorra. Expliqui’m aquesta història?

Ui, estem parlant de la prehistòria! Jo vaig estudiar Història, el primer cicle el vaig fer a Lleida i després acabàvem a l’Autònoma. Ja aleshores tenia un amic andorrà i havia pujat a Ordino. Uf, Ordino als anys setanta era un paradís. Un dia, amb aquest amic, voltàvem per Ordino i em va presentar un pastor, amb un bastó i una corda lligada a la cintura. Xerrant, vam començar a parlar de filosofia i resulta en sabia més que no pas jo, i em vaig dir que si un dia marxava d’aquell coi d’Espanya franquista volia anar al paradís rural on els pastors debaten de filosofia.

I s’hi va quedar.

De fet, no en aquell moment, però sí que al cap de poc temps buscaven un substitut per a Formació Andorrana i vaig venir a fer la substitució, tampoc amb la idea de quedar-m’hi per sempre, perquè en el fons no ho tenia clar. Al final, però, em van acabar fent fix l’any 82, vaig conèixer la Pilar i m’hi vaig casar... M’hi vaig quedar, sí, i encara hi soc.

Al cap de poc temps comença ja a escriure història d’Andorra.

Sí, jo quan arribo a Andorra em trobo un seguit de gent que està fent recerca sobre el país i m’hi sumo perquè teníem un territori verge per davant, cada carpeta que obríem a l’arxiu donava per a un llibre, era fantàstic! De l’Autònoma en venia amb el cuquet de la recerca i la investigació i ja et pots imaginar com de bé m’ho passava. I a partir d’aquí ja vam fer el llibre sobre el segle XIX, el diplomatari... I no només història, també el 91, poc després de fundar-se el Diari, també hi començo a escriure regularment a proposta del Marc Vila, i surten un parell de llibres meus.

Per tant, és la història, allò què el porta a la novel·la?

Sí, en aquell moment em van encarregar un estudi sobre Don Guillem (per saber si se li havia de fer una estàtua d’homenatge o bé infamar-lo del tot [riu]) i jo començo a remenar documentació: que si llibres d’actes, centenars de documents... Al principi vaig pensar on m’he fotut..., però de cop, em surt tota la correspondència de la Sumpta, de Casa Areny-Plandolit: era com si m’estigués allà esperant! De tot allò, en va sortir l’Últim estiu a Ordino.

Com va viure, l’èxit del llibre?

Quan van premiar-me amb el Fiter i Rossell em deien: “Tu fas novel·la?”, sorpresos. De fet, mentre l’escrivia no ho sabia ningú. Dels llibres que havia fet d’història ningú me n’havia dit gran cosa, en canvi, amb la novel·la era fins i tot aclaparador; el retorn de la gent va ser molt impactant. Amb Columna en van sortir dues edicions, que aleshores eren ja paraules majors.

I a partir d’aquí ja no para d’escriure novel·la.

Jo continuo escrivint encara que lentament i treballosament. Escriure ho veig com la feina de forner, que va treballant artesanalment i no té més pretensió que la gent gaudeixi degustant el producte final, en aquest cas llegint i despertant emocions amb la lectura.

Joan Peruga es defineix més com a historiador o com a novel·lista?

Penso que a la vida hi ha dues coses que ens acaben definint, l’ofici que desenvolupes i els compromisos que adoptes com a persona. La meva professió és la història i la docència en aquest camp, per tant, em veig principalment com a professor d’història.

Escrivint als anys noranta va ser pràcticament un pioner de les nostres lletres. Com veu ara el panorama literari?

Encara recordo algun Sant Jordi que érem tres autors signant. Fa pocs anys érem uns quants, encara, i de la pandèmia cap aquí no té res a veure. Val a dir que hi havia cert caldo de cultiu, amb iniciatives com Portella que d’alguna manera han propiciat aquesta nova situació. Estic molt content veient el canvi de dinàmica. I diria que és un fenomen extraordinari, i no només aquí, a Andorra, a tot arreu. Fa uns anys s’acaben els lectors i el llibre desapareixia a favor del digital, i ara mira on som!

Què significa, per a vostè, ser l’autor de capçalera de la presència andorrana a la fira?

Òbviament, em sento orgullós, però per a mi sobretot és una manera de retornar l’esforç que ha fet tothom que ha treballat per tirar endavant les traduccions dels llibres, començant per Editorial Andorra, que hi va apostar amb moltes ganes, fins als traductors. Al final jo escric per fomentar la lectura, per arribar a nous lectors i explicar històries que tot i ser locals també narren emocions i reaccions humanes que són universals. Anar a la fira i haver presentat a Llibre Idees de Madrid és la manera de justificat tot aquest esforç i també d’agrair-lo.

Crec que s’ha guanyat la fama de clàssic de la literatura andorrana. Com es digereix això?

Si és així, amb molta satisfacció, però no vull homenatges, encara, eh (riu). Pensa que ara tot just acabo la fase d’aprenentatge i encara em queden moltes coses per escriure en els pròxims anys!

Ens està anunciant un nou Peruga?

No és cap secret, el pròxim Sant Jordi tindré novetat al carrer de la mà d’Editorial Andorra a disposició de tots els lectors.

No ens deixi així, faci’ns-en cinc cèntims.

En aquest cas canvio força de registre: parlo sobre l’experiència personal, sobre els naufragis i les dificultats vitals. La meva esposa, la Pilar, ha publicat dos llibres, i a Flaixos de llum blanca parla de la seva malaltia. Hi havia qui ens deia que un dia havíem d’escriure alguna cosa a quatre mans i... no, no serà una novel·la a quatre mans, però sí una novel·la dels dos en la qual parlaré de la meva experiència de conviure vint-i-cinc anys amb la malaltia. I et diré, fins i tot, que té alguna cosa a veure amb la mili, perquè com a la mili jo no soc cuidador, soc sentinella. De fet, aquest és provisionalment el títol del llibre.

Serà el seu últim llibre?

No, no, i ara. En tot cas serà l’últim Peruga de la fase d’aprenentatge, però de la fase de maduresa espero encara escriure’n tres o quatre més, com a mínim!