L’altra cara del mirall de la cultura als set comuns del país

Que una parròquia sigui un pol d’atracció és quelcom que els consellers de cultura valoren i, en el fons, hi ha una certa competència amb programacions que van més enllà d’una oferta pensada exclusivament per al públic local i que acostuma a estar destinada a tot al país i als visitans. Avui volem saber com veuen els consellers de cultura la realitat de la parròquia que gestionen aquesta legislatura.

LA VISIÓ PARROQUIAL

Valentí Closa, conseller d’Escaldes-Engordany, ho té molt clar a l’hora de definir-se: “La nostra parròquia és sinònim de cultura, i la gent ens felicita pel fenomen cultural escaldenc”. Té clar que vivim en un moment d’elevat consum cultural i que programar amb el públic a favor sempre ajuda que les activitats tinguin èxit. Una visió similar a la que té Teresa Areny per Laurèdia, on considera que són “una parròquia molt potent en l’àmbit cultural, que sempre ha volgut fer projectes en aquest àmbit i que la cultura traspua en l’ADN de Sant Julià”, quelcom que diu que es pot veure en exemples com ara la festa major.

Per la seva banda, Cristel Torres és de les que, més enllà de valorar positivament la dinàmica cultural a Canillo, pensen que durant aquesta legislatura es farà un pas endavant per tal d’aconseguir que sigui una parròquia “més vibrant i atractiva on viure i créixer” i això passa per donar suport als artistes i a la cultura, “adaptant-la a les noves necessitats fruit del creixement demogràfic”.

Una visió, la de l’adaptació als nous temps, que també comparteix Olalla Losada en el cas d’Andorra la Vella, parròquia que històricament s’ha significat per grans esdeveniments i on ara el que es busca és treballar per oferir “una cultura per a tothom”. A l’hora de valorar la dinàmica cultural, Losada defensa que “la Llacuna és un espai que és pol d’unió de diverses entitats” i que ajuda “a maximitzar tota la matèria gris per multiplicar en comptes de sumar”.

Joan Sans també és dels que defensen repensar projectes, però és dels que creuen que cada parròquia és un món i que coneixedor com és “de les propostes culturals del país, a Encamp hi ha una programació que no té res a envejar a la resta i que és coherent amb el nivell del que es fa en el conjunt del Principat”.

Al final, per destacar, més recursos ajuden a tenir més presència, i Alèxia Verdaguer sap que “les parròquies amb més pressupost tenen més capacitat”, però al mateix temps valora la inicitiva pròpia de la Massana, i defensa “la riquesa històrica de la parròquia i la tradició del que fem” com a clau de l’èxit. Es tracta, doncs, de potenciar els punts positius i fer-ho malgrat ser més petits, una visió que comparteix plenament Mònica Armengol en el cas ordinenc: “Encara que no tinguem macroconcerts o grans esdeveniments, apostar localment per al petit format adaptat a l’entorn que tenim ens està funcionant bé i ens converteix en un pol d’atracció que fa que vingui gent d’altres indrets d’Andorra”.

ELS DINERS NO HO SÓN TOT

Així ho creuen els consellers, que són del parer que l’activitat cultural no ha de dependre sempre del diner públic, sinó que el que cal és que “pugui desenvolupar-se una indústria cultural que permeti a la gent del sector guanyar-se la vida dignament”, com afirma Losada. Una opinió compartida pels seus homòlegs com Verdaguer, que defensa que “no podem tenir artistes que visquin exclusivament d’ajudes públiques”; o Closa quan parla de la necessitat que “la cultura sigui autoexigent” i que s’emprin els recursos públics adequadament. En aquest sentit, majoritàriament prefereixen optar per repensar o adequar recursos i necessitats, amb la intenció, com diu Armengol, “de mantenir i fer més encara que el pressupost no augmenti”. A Encamp, Sans vol apostar “per una revisió dels projectes”, perquè pensa que “la programació cultural ja rep recursos suficients per donar resposta a les necessitats de subvencions, el teixit cultural i els actes”.

I on no arriben els diners, hi arriba la part humana, sovint de l’àmbit associatiu. Areny defensa que “cal visibilitzar al màxim els recursos comunals en cultura i aprofitar les dinàmiques d’un assocacionisme viu que és la base de moltes de les activitats que es fan” i que crea un binomi fonamental entre públic i privat.

En aquesta mateixa línia advoca Torres per continuar donant empenta al teixit associatiu local a la vegada que “s’adapten els recursos a l’increment de població, que obre noves necessitats”. I, de fet, aquest també és un dels reptes en un país que creix demogràficament i on cal “que la cultura cohesioni”, com afirma Losada.

Ara bé, sovint, la inversió comunal en cultura també s’ha de destinar a renovació o manteniment d’espais i infraestructures, ja sigui per reforma obligada com a Sant Julià o per adaptació als nous temps com a la Massana, i això, en part, pot acabar condicionant els recursos que un comú pot destinar a inversió cultural directa.

PROJECTES COMPARTITS

Sovint hom retreu als comuns la manca de coordinació per evitar coincidències d’esdeveniments, però a l’hora de pensar en coordinació, hom es pregunta si hi ha prou projectes compartits entre parròquies, i el cert és que aquest és un repte que encara cal afrontar com cal. Val a dir que hi ha casos d’èxit contrastat, com defensen Losada i Areny en el cas de la temporada de teatre entre Andorra la Vella i Sant Julià, que es remunta al 93. O els casos relativament més recents del Contradans compartit entre Ordino i la Massana, una col·laboració que Verdaguer i Armengol destaquen també en l’àmbit del Cicle de cinema de muntanya o les escoles d’art i música. Però el fet és que més enllà d’aquests casos excessivament esporàdics per a un país petit, cal recórrer camí en aquest sentit i potser l’Andorra Crea (l’antiga “La cultura no s’atura”) arriba per resoldre aquesta manca de col·laboració. Així ho veuen consellers com Closa o Torres, que pensen que la iniciativa en col·laboració amb el ministeri pot ser beneficiosa per afavorir els projectes col·laboratius. Sigui com sigui, és evident que aquest és encara un dels grans reptes pendents.