Professionals acreditats: un canvi real per als creadors?

En compliment del que diu la llei de l’estatut de l’artista aprovada a finals del 2022 (i després de publicar-se el reglament a principis d’aquest any), la setmana passada es va constituir la nova comissió de seguiment que tindrà com a missió acreditar els artistes professionals del país.

El de l’estatut de l’artista és un dels projectes en els quals una bona part del sector cultural andorrà hi havia dipositat grans esperances, amb el convenciment que la nova llei podria resoldre problemàtiques sistèmiques del sector, sobretot en qüestions com ara la cobertura social, l’obertura d’un compte propi malgrat la temporalitat o, simplement, la via per assolir una professionalització que permetés viure al creador de la seva tasca artística. Tenen fonament, aquestes esperances? Realment els artistes acreditats notaran algun canvi substancial?

EL PAPER DE LA COMISSIÓ

La comissió està formada per dos representants del ministeri de cultura, un del d’economia, un del de finances (en aquesta legislatura recauen en la mateixa persona), un altre del de treball, un representant de la CASS, un membre elegit per l’SDADV i, finalment, “dos artistes independents de reconeguda trajectòria”, i que després del procés d’elecció han estat triats el poeta Juli Fernàndez i el director teatral i dramaturg Juanma Casero.

No es pensin, però, que la missió d’aquestes vuit persones serà emetre títols d’artista professional als creadors del país; res més lluny de la realitat. La comissió, en tot cas, tindrà com a tasca validar aquelles sol·licituds de creadors que vulguin acollir-se a un règim concret sempre que els aspirants puguin demostrar uns ingressos que pel cap baix han de ser equivalents al salari mínim.

Això vol dir que, a la pràctica, el titular d’aquesta acreditació podrà ser titular d’un compte propi amb les cobertures socials i les cotitzacions escaients tenint en compte el seu llindar d’ingressos derivats de la seva tasca artística, cosa que a la pràctica ja disposen els professionals de qualsevol àmbit. Per als artistes, doncs, ni més ni menys.

L’acreditació, doncs, servirà exclusivament per això i no concedirà, ara per ara, més prerrogatives com per exemple una preferència a l’hora de ser contractat per un ens públic o una millor puntuació en la sol·licitud de subvencions culturals. De fet, la consideració de professional només tindrà efectes en relació amb qüestions laborals o de cotització, però no vinculades a la creació artística pròpiament.

I aquesta qüestió allibera força la comissió, que no haurà d’entrar a valorar la trajectòria artística, la qualitat o la transcendència d’una obra, simplement haurà de validar que l’aspirant assoleix els ingressos mínims o bé presenta un projecte viable per assolir-los en un termini màxim de tres anys.

Des del ministeri de cultura apunten, això sí, que aquesta és tan sols una de les tasques d’aquesta comissió, però possiblement no la més important, ja que l’objectiu és que també sigui un espai d’interlocució amb el sector.

UN ESPAI DE DIÀLEG

I és que l’article 4.8 de la llei diu clarament que la comissió podrà proposar al Govern els programes o les accions que consideri pertinents per al desenvolupament de l’activitat artística, així com també proposar nova normativa o modificar l’existent amb finalitats de millora de la tasca dels creadors. I per fer-ho, ens indiquen que tenen per objectiu convocar col·lectius concrets per intentar enfocar aquelles qüestions que el sector pugui considerar d’interès per al desenvolupament de la seva tasca.

Ras i curt, doncs, la comissió ha de ser una taula de trobada entre les institucions i els creadors, cosa fins ara inexistent i que des del ministeri creuen que pot ser una eina molt útil per conèixer les necessitats dels creadors i remeiar possibles problemes o fins i tot resoldre dubtes (per a totes les parts, administradors i agents culturals) sobre qüestions com ara l’emissió de factures.

ELS PRIMERS RESULTATS

La comissió que s’ha posat en marxa espera que a la tardor d’enguany, quan ja es disposi del tràmit en línia, puguem tenir els primers artistes acreditats al país, mentre es comença a dur a terme una anàlisi amb tots els sectors que en el termini d’un any podria proposar algunes modificacions legislatives en benefici de les necessitats dels creadors.

En cap cas, però, des del ministeri no esperen una allau de sol·licituds. No per pessimisme amb el projecte, però sí conscients que molts artistes que ja viuen de la seva tasca de creadors no necessiten prerrogatives específiques en el camp laboral o de cobertura, en part perquè la seva obra els permet ja cotitzar o perquè paral·lelament disposen d’una altra feina, més o menys principal, que els garanteix la cobertura sanitària i la cotització.

És evident que ara per ara és difícil aventurar-se a xifrar el possible nombre de beneficiaris, però possiblement fins que hi hagi un cert rodatge serà difícil tenir un nombre elevat d’acreditats. Caldrà veure, d’altra banda, la quantitat de projectes de professionalització que es presenten i la seva viabilitat, potser una de les qüestions que ara per ara pot generar més dubtes.

ESPERANCES I TEMENCES

Com apuntàvem, quan es va parlar de l’estatut de l’artista, molts creadors van dipositar-hi esperances segurament amb més fe que justificació vistes ara per ara les prerrogatives que beneficiaran els acreditats. De fet, i tenint en compte que tots els professionals (independentment de si són advocats, metges, manobres, lampistes o artistes) poden acollir-se a unes quotes de treballador per compte propi en funció dels seus ingressos, ara mateix ser acreditat o no genera pocs atractius concrets i posa en dubte la necessitat d’un procés tan llarg i complex per recollir uns fruits tan minsos. En tot cas, des del ministeri de cultura s’apunta que això és un primer pas i no la meta i que, per tant, tant l’estatut com la comissió tenen molt de camí per recórrer.

Val a dir, però, que també hi haurà qui vegi això de manera positiva, perquè en el seu moment alguns creadors van témer que l’atorgament del rang de professional pogués condemnar la resta a ser considerats com a creadors amateurs (o pitjor, no professionals!) sense la possibilitat de ser contractats per les administracions o concórrer en subvencions públiques en igualtat de condicions.

Sigui com sigui, la tasca més difícil per als creadors del país seguirà sent poder viure del seu talent, i això és quelcom que difícilment un reconeixement com a professional canviarà.