Sis bisbes clau per a la història d’Andorra

El recent nomenament de Josep-Lluís Serrano Pentinat com a bisbe coadjutor i, per tant, com a relleu quan s’escaigui de Joan-Enric Vives, ha posat novament el focus en l’episcopat d’Urgell, que té intrínsecament vinculat per una trajectòria secular i ratificada per la constitució de 1993 el càrrec de Copríncep d’Andorra. El vincle entre les Valls andorranes i l’Església d’Urgell es remunta a les albors de l’edat mitjana, i al llarg de mil anys el bisbat ha tingut un paper clau en la història del país. Alguns bisbes, de fet, han tingut un important protagonisme en la construcció d’Andorra, i possiblement sense ells la història del país no hauria estat la mateixa.

SAL·LA I UNA PERMUTA

Vinculat a la família dels vescomtes de Conflent, Sal·la va ser bisbe d’Urgell entre finals del segle X i principis de l’XI. És conegut sobretot per haver estat l’oncle del bisbe Ermengol, però en la seva nòmina d’obres en destaca una que va ser clau per a Andorra. El 988, Sal·la va fer una permuta amb el comte d’Urgell d’aleshores, Borrell II, segons la qual el bisbe entregava unes propietats que tenia a la Catalunya central a canvi d’unes altres que el comte tenia a Andorra. Són les primeres propietats directes de l’Església d’Urgell a les Valls del Valira i podem considerar aquest acord com el primer pas per a la creació del futur feu episcopal andorrà. La permuta segurament va venir condicionada per les males relacions entre el comte i els seus vassalls andorrans, que per aquelles dates s’havien revoltat i cremat el castell de Bragafolls. Aquestes males relacions van continuar i, amb el temps, van generar noves donacions a favor del bisbat.

PERE BERENGUER COMPRA ANDORRA

Al capdavant de la mitra urgellenca a la dècada dels trenta i els quaranta del segle XII, Pere Berenguer va ser successor d’un altre bisbe cèlebre, Ot, iniciador de les obres de la catedral que podem contemplar avui a la Seu. De fet, Pere va reconèixer els honors de sant del seu predecessor, i va establir-ne la festivitat el 1133, que encara se celebra com a patró de la Seu cada 7 de juliol. El cas és que el mateix any 1133, aprofitant les males relacions entre els comtes d’Urgell i els andorrans de dècades anteriors i el fet que els senyors del comtat estaven establerts a Balaguer i la muntanya pirinenca els interessava ben poc, el bisbe va adquirir al comte Ermengol VI tots els béns i drets que encara conservava a Andorra per la gens negligible quantitat de 1.200 sous. Podem considerar que a partir d’aleshores els bisbes d’Urgell eren ja senyors del feu andorrà en propietat.

PERE D’URTX I ELS PARIATGES

A l’edat mitjana, els senyors d’un feu en cedien la gestió a vassalls de famílies nobles, i el bisbat va cedir la gestió d’Andorra als Caboet, però per matrimonis diversos que ara no venen al cas, aquesta família va acabar unida primer als Castellbò i després als Foix, acèrrims enemics dels bisbes de la Seu... Això va provocar una guerra pirinenca (amb l’heretgia càtara pel mig) que va durar gairebé un segle i tingué episodis sonats com el setge a la catedral que havia fet iniciar el bisbe Ot. Finalment, aquesta guerra es va tancar amb els cèlebres Pariatges, el primer del 1278 (i ampliat una dècada més tard), signat entre el comte de Foix Roger Bernat III i el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx, fill d’una important nissaga del comtat de Cerdanya. A la pràctica, el Pariatge va establir la cosenyoria d’Andorra entre els Foix i el bisbat, un model polític que va perdurar des d’aleshores fins al 1993! I no oblidem que ben poc després, el 1289, es documenten ja els primers representants andorrans que són la llavor del futur Consell de la Terra.

SIMEÓ DE GUINDA

Fem un salt de gairebé cinc segles per anar a un altre bisbe fonamental per Andorra, un navarrès que va arribar al capdavant de l’Església d’Urgell com a fidel de la causa borbònica després de la guerra de Successió pel tron hispànic (1705-1714). La victòria va caure del cantó de Felip V, un Borbó que descendia dels antics comtes de Foix, que s’havien seguit casant i heretant títols fins al punt d’esdevenir reis de Navarra i aconseguir el tron francès en temps d’Enric IV, cosenyor d’Andorra. En aquesta guerra, els andorrans s’havien posat a favor del bàndol austriacista perdedor, i el rei victoriós volia aplicar el Decret de Nova Planta per homogeneïtzar tot Espanya, incloent-hi Andorra, que si bé era un feu episcopal es considerava geogràficament part de Catalunya. De Guinda va tenir la suficient mà esquerra per evitar-ho, adduint que com a bisbe ell era senyor d’Andorra. Gràcies a això, les Valls no van incloure’s dins la nova realitat política hispànica i encara que no es consideressin un estat diferent com a tal, començaven a seguir cada vegada un camí més “independent”. I per assegurar que això no es repetís, es va encarregar a Fiter i Rossell un llibre sobre els usos, costums i privilegis de les Valls conegut com a... Manual Digest.

JOAN BENLLOCH

Arribant ja a la contemporaneïtat, trobem una altra figura destacada per a Andorra. Potser no va salvar al país de la desaparició, però va tenir un doble mèrit. D’una banda, va obrir finalment la primera carretera entre la Seu d’Urgell i Andorra el 1913, complint un dels projectes que tants maldecaps i conflictes havia causat entre els andorrans de la segona meitat del XIX per fer front a la crisi econòmica. La carretera, òbviament millorada, és encara avui fonamental per a l’economia del país. A més, com a bon valencià, Benlloch va ser promotor de la música a la diòcesi, i va ser la persona clau a l’hora de dotar d’himne Andorra. Amb música d’Enric Marfany i lletra del mateix bisbe va néixer El gran Carlemany, interpretat oficialment per la diada de Meritxell de 1921, ja en temps d’un altre bisbe important per a Andorra com ho fou Justí Guitart, que va estar al capdavant del coprincipat en el complex context de la guerra d’Espanya que va posar el Principat en el focus d’interessos d’ambdós bàndols contendents.

JOAN MARTÍ ALANIS

Encara viu en la memòria d’alguns, Martí Alanis (nascut al Milà, al Camp de Tarragona), va tenir un paper clau en la transformació política de l’Andorra recent, un país que arribava a la segona meitat del XX amb profunds canvis demogràfics, econòmics i socials, però encara amb una estructura sorgida dels pariatges de feia vuit segles i amb un Consell General que demandava (i necessitava) més sobirania. Una reforma que ja als setanta es debatia amb partidaris i detractors ben enfrontats. Alanis promogué la modernització andorrana i la Constitució del 1993 en un procés en què van intervenir un elevat nombre d’actors i que a 31 anys vista es veu encara com a fonamental en la història andorrana, ja que a partir d’aleshores no només el poble andorrà va esdevenir sobirà del seu propi destí, també es va produir un reconeixement internacional d’una Andorra que fins aleshores difícilment es podia considerar un estat homologable als estàndards internacionals.