Quaranta anys lluitant per les ‘Velles Cases’

Era la primavera del 1984 quan veia la llum oficialment una de les entitats més longeves del nostre país: Velles Cases Andorranes. Ho feia, i no per casualitat, a la històrica Casa Cristo d’Encamp, parròquia a la qual l’associació ha estat domiciliada al llarg d’aquestes quatre dècades, amb alguns presidents ben vinculats a la població. No deixa de ser poètic que els quaranta anys de la fundació de l’entitat coincideixin amb la presidència d’un encampadà amant del patrimoni andorrà que resulta ser l’actual inquilí de Casa Cristo: Robert Lizarte (això sí, només com a guia del museu i en horari laboral!).

Casa Cristo 1984

L’impulsor i primer president de l’entitat, Claude Van Dyck, estava casat amb la pubilla de Casa Cristo. Van Dyck era algú que havia vist directament la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial al continent, i observant l’actual casa museu a Encamp va ser més conscient que ningú de la necessitat de salvaguardar i protegir aquell patrimoni. D’aquella necessitat en va néixer Velles Cases Andorranes i també, més endavant, una de les tres cases museu icòniques d’Andorra juntament amb Casa Rull i Casa Areny-Plandolit, esdevingudes ja símbols d’un passat sovint massa ràpid oblidat.

L’entitat va néixer amb un objectiu clar: la salvaguarda del patrimoni històric del país, especialment les cases velles que aleshores, en ple creixement demogràfic i econòmic, corrien el risc de desaparèixer sota les excavadores i el formigó. Aleshores, Andorra vivia un boom en la construcció que Robert Lizarte identifica com a similar a l’actual, amb la diferència que “potser en aquell moment no hi havia una consciència tan gran sobre el patrimoni i la necessitat de conservar-lo per a les generacions futures”.

I, de fet, l’objectiu fundacional (que porta aparellat la difusió a la salvaguarda) no s’ha mogut ni un mil·límetre al llarg de les quatre dècades, tot i que a dia d’avui l’actual president veu que les noves fornades d’andorrans estan molt més conscienciats en la protecció del patrimoni, “sobretot quan la construcció d’infraestructures o edificis posa en perill la supervivència del que hem rebut dels nostres padrins i volem transmetre als nostres fills i nets”.

Sis presidents i 240 socis

Des de la seva fundació, Velles Cases ha tingut sis presidents: el citat Claude Van Dyck, Josep Marsal, Enric Palmitjavila, Jaume Ramond, Claude Benet i, actualment, Robert Lizarte. Tots ells, i evidentment les juntes que els han acompanyat, han posat el seu granet de sorra en l’objectiu fundacional; també amb l’ajuda dels socis, que actualment són al tomb de dos-cents quaranta.

En tants anys, és evident que una part dels socis ha traspassat, però afirma Lizarte que hi ha gent jove que s’implica en l’entitat i que, per tant, “el relleu generacional està assegurat, com la tasca que tenim davant, que encara és ingent”.

Èxits i decepcions

I és que encara que ens pugui semblar que allò que s’ha de protegir ja està protegit, són molts els exemples que demostren que no sempre és així, i que el paper de vetlla de la societat civil ha estat i és clau per salvaguardar tessel·les importants del mosaic del nostre passat.

Casa Ribot en podria ser un exemple paradigmàtic. Ubicada a Engordany, fins fa poc era ben visible des de diversos punts de la parròquia escaldenca. La casa era catalogada com a bé protegit des del 2011, per bé que aleshores i en els anys següents presentava una situació de degradació important que amenaçava ruïna i el risc de perdre la que es considera la casa més antiga del Principat, amb habitants documentats des del 1380 i fins a mitjan segle XX. La insistència de la família i de Velles Cases Andorranes, aleshores presidida per Claude Benet, van ser fonamentals per evitar la pèrdua de l’immoble.

Un èxit, tanmateix, que no és evident que sempre es pugui repetir, i és que hi havia altres cases amb valor patrimonial que amb el temps s’han acabat perdent. Un exemple que posa Lizarte sobre la taula és el de casa Palau (també coneguda com a xalet Albós), a Sant Julià de Lòria. Un descendent de la família Albós, segons explica Enric Dilmé, va viure un auge econòmic amb la seva activitat de contractista d’obres a la capital catalana, i va edificar a Sant Julià una casa el 1925 a l’estil barceloní per passar-hi les vacances, l’única que aleshores tenia garatge per aparcar-hi el seu gran cotxe americà. Ubicada a l’avinguda Verge de Canòlich, la casa va ser arrasada el 2001 per instal·lar-hi un aparcament...

I d’aquestes històries, de béns immobles protegits in extremis i d’altres que avui són història en fotos en blanc i negre, tantes com es vulguin en aquestes quatre dècades de Velles Cases Andorranes.

El paper de l’administració

La de protegir el patrimoni és una competència directa de l’administració, ja sigui dels ens comunals, ja sigui del Govern. L’existència d’una entitat com Velles Cases és una mostra fefaent que, al país, l’administració podria haver fet més del que ha fet, una opinió que comparteix Robert Lizarte i possiblement bona part dels socis que agrupa l’entitat. Sense entrar en detalls, l’opinió de Lizarte és que com a mínim sí que es pot exigir a l’administració més recursos humans i econòmics per dedicar a la preservació. Això, i també més treball en la sensibilització, cosa que des de l’associació s’ha treballat i que, de cara al 2025, encara es vol potenciar més amb un projecte pensat per a les escoles.

Objectiu Stolpersteine

Però si parlem d’un dels projectes estrella de l’entitat, aquest és la instal·lació de les ja cèlebres llambordes Stolpersteine, uns petits monuments commemoratius creats per l’artista alemany Gunter Demnig que s’instal·len a l’indret on havia viscut una víctima dels camps nazis. Aquestes petites llambordes daurades són alhora un homenatge i reconeixement a les víctimes i un recordatori per no oblidar el passat. Com és ben sabut, diversos andorrans van ser víctimes del nazisme, i des de Velles Cases volen evitar l’oblit a través d’aquesta forma de recordatori, un projecte que lidera des de l’entitat Francina Pons.

Avui, la commemoració

Velles Cases ha triat aquest diumenge com a data per celebrar les seves quatre dècades amb els socis, amb una visita a Sant Joan de Caselles per veure els últims treballs que s’hi han fet i després una trobada de germanor a Aina, amb un dinar i la projecció del documental sobre els quaranta anys de l’associació que signa Lluís Casabella i que intentarà condensar en una quarantena de minuts la tasca de les juntes des de 1984 fins a l’actualitat, així com la feina feta i, sobretot, com s’ha dut a terme aquesta feina, cosa que converteix aquest documental en un element important per conèixer també el nostre passat col·lectiu. Per a tots aquells que no puguin gaudir-ne avui, aviat se’n farà difusió també a través d’altres canals.