El 2025 tornen les subvencions culturals de l’SDADV

L’abril del 2022 Lluís Casahuga va accedir a la presidència de la Societat de Drets d’Autor i Drets Veïns d’Andorra, l’única entitat que avui en dia té la potestat legal per recaptar i fer el repartiment de les regalies d’ús d’obra que corresponen als creadors andorrans.

Casahuga, que fins aleshores era només un soci de l’entitat, reconeix que la societat vivia un moment de poca activitat i que calia dinamitzar-la per homologar els sistemes de repartiment de drets als estàndards dels països veïns, i actualitzar-la de cara als nous reptes del segle XXI. Amb la perspectiva de dos anys de feina, és el moment de fer balanç de la tasca duta a terme i dels principals reptes de futur.

UN PRIMER BALANÇ

En aquests dos primers anys, Casahuga ha estat plenament conscient que l’SDADV era lluny d’assolir la missió per a la qual es va crear ja fa més d’una dècada, sobretot a l’hora de recaptar per al seu posterior repartiment, així com l’assoliment d’un nombre més gran d’associats per tal de gestionar les seves regalies (és a dir, els beneficis generats de la utilització de les seves obres) tant a Andorra com a l’exterior.

I, de fet, els objectius de l’actual consell van en aquest sentit: assegurar que el creador rebi el que genera fent que qui fa ús d’obra pagui per aquest ús i arribar a un nombre representatiu d’artistes tenint en compte que l’entitat és de caràcter associatiu i mercantil.

PAGAR PER L’ÚS D’OBRA

Malgrat que la llei és clara pel que fa a l’ús d’obra d’un tercer, Casahuga reconeix que “no tothom entén que quan utilitza un producte per millorar el servei que ofereix als seus clients, cal pagar per aquell producte; també quan es tracta d’una producció artística”. Afirma en aquest sentit que quelcom tan simple com oferir un fil musical implica la utilització d’una obra creada per un tercer i, legalment, cal que aquest ús derivi en uns ingressos per al seu creador, una cosa que totes les legislacions avançades protegeixen, i que en altres països hi ha molta més consciència a l’hora de pagar per aquest ús.

A casa nostra, tanmateix, queda encara molta feina per fer, i és que, comptant pel broc gros, possiblement més de la meitat de la recaptació que l’entitat hauria de gestionar i repartir segons la normativa andorrana no s’està pagant. En aquest sentit, des de l’SDADV creuen que la pedagogia segueix essent la millor eina per aconseguir assolir el que pertocaria per llei més que no pas acudir indiscriminadament als tribunals.

SENSE FINALITATS DE LUCRE

Sovint hom percep les entitats de gestió col·lectiva de drets com a simples instruments de recaptació amb finalitats de lucre, però en aquest sentit i com a part de la pedagogia Casahuga és taxatiu: “L’SDADV és una entitat pensada per repartir entre els seus associats, i ni el president ni els membres del consell cobren per dur a terme la seva tasca; únicament l’entitat paga tres salaris, a la coordinadora, l’administrativa i al comercial”.

El cert és, però, que pràctiques deshonestes en països veïns com és el cas de la coneguda SGAE espanyola van malmetre molt la imatge d’aquest tipus d’entitats, i paguen segurament justos per pecadors.

Sigui com sigui, amb la finalitat de repartir i d’ajudar l’artista, l’SDADV també preveu recuperar les seves subvencions a partir de l’any vinent, sens dubte una notícia esperada per als creadors.

EL 2025, SUBVENCIONS

L’inici del mandat del nou consell administració va implicar una congelació en relació amb les subvencions que fins aleshores s’atorgaven i que per a molts creadors eren importants per tal de tirar endavant els seus projectes. Una mesura, tanmateix, que ara, amb la reestructuració de l’SDADV, es revertirà amb la intenció de recuperar-les l’any vinent mateix. El cert és que molts creadors ho esperen amb ganes, ja que a hores d’ara l’oferta de subvencions es limita a les anuals del ministeri de Cultura i al suport puntal d’alguns comuns.

Juntament amb les subvencions, s’espera que arribin també altres propostes per difondre l’activitat artística andorrana, com ara possibles residències a l’exteior o fórmules de promoció de creadors en col·laboració amb altres entitats estrangeres.

MILLORAR LA LEGISLACIÓ

L’SDADV recapta en funció de la llei, malgrat que sigui una llei de fa vint-i-cinc anys i que, en un món tan canviant, no dona resposta a les necessitats del segle XXI.

En aquest sentit, Casahuga apunta a la necessitat d’una nova llei en la qual sembla que l’administració ja estaria treballant i que hauria de permetre la gestió col·lectiva de drets de més sectors i la gestió automàtica de l’ús d’obra (com ja es fa en l’àmbit audiovisual) i que a la pràctica significa gestionar obra encara que l’autor no l’hagi donat d’alta a l’SDADV, fent que tot sigui més fàcil i àgil i que s’aconsegueixi una recaptació més gran que derivi en més regalies per als creadors.

D’altra banda, la llei hauria d’incloure tot allò que té a veure amb l’àmbit digital i que fa un quart de segle era difícil d’imaginar, com per exemple l’audiovisual per via digital o l’ús de la intel·ligència artificial, tema aquest darrer sobre el qual Europa ja està legislant i que a mitjà termini pot donar lloc a conflictes legals sobre qüestions d’autoria i propietat intel·lectual.

L’ACORD AMB LA UE

A l’hora de parlar de l’acord d’associació, s’ha parlat de la fi del monopoli d’Andorra Telecom, per exemple, però cal no oblidar que l’SDADV també perdria el seu, cosa que permetria l’entrada d’entitats privades de caràcter mercantil per dur a terme la gestió de drets d’autor a Andorra.

Malgrat que caldria veure fins a quin punt podria interessar a altres societats un mercat com l’andorrà, Casahuga adverteix que això podria obrir un escenari nou pel que fa a l’aplicació de la llei de drets d’autor, ja que tota la pedagogia que fa l’entitat per aconseguir que tothom que faci ús d’obra pagui per aquell ús “pot canviar per pràctiques més hostils de societats amb finalitats lucratives que no dubtin ni un segon a enviar a Batllia tot aquell que no compleixi amb la legislació andorrana”.

Hom es podria preguntar, tanmateix, si aquestes pràctiques més dures no serien en el fons beneficioses per als creadors, ja que és evident que si no paga tothom és que no estan arribant a l’artista totes aquelles regalies que per llei potser li pertocarien…

Un escenari, però, que ara mateix és ficció fins que no es voti l’acord en referèndum.