Tots els noms de la política andorrana

Del segle XII en endavant, però, la documentació sobre el país va essent cada vegada més nombrosa, i ha estat estudiada per Jordi Guillamet per documentar tots els síndics de la nostra història, des d’aquells personatges encarregats d’una missió específica i concreta, que rebien aquest nom de manera temporal mentre durava l’encàrrec, fins a la consolidació institucional dels darrers segles.

UNA TASCA INGENT

Una recerca que Guillament va iniciar en plena pandèmia, en el marc de la realització de l’anomenat relat històric d’Andorra, i que un temps després l’actual sindicatura va decidir continuar i publicar. De fet, inicialment el projecte tenia com a objectiu identificar tots els càrrecs polítics de la història del país, una tasca que pot semblar senzilla i que en el fons era ingent, ja que havia d’incloure síndics i consellers, però també coprínceps, cònsols, veguers, batlles, notaris... Quan la sindicatura Esenyat-Codina va proposar a l’autor de reprendre el projecte, van decidir centrar-lo només en síndics i consellers, i el resultat ha estat el patracol titulat Del Consell de la Terra al Consell General. Síndics, subsíndics, consellers i cònsols (1133-2023), que ja és consultable en línia a través del portal web del Consell General.

Un treball que compta amb centenars d’entrades de noms (gairebé tres mil!) rescatades majoritàriament dels llibres d’actes. Tal com explica Guillamet, al final dels llibres d’actes hi havia una llista en la qual al costat de cada nom s’hi feia una marca que servia per comptabilitzar les assistències i, en conseqüència, pagar el jornal corresponent. De fet, “si algú se saltava una sessió, se’l penalitzava degudament”.

EL PAPER DELS CÒNSOLS

Fins a la Nova Reforma, els cònsols tenien un pes importantíssim en la política andorrana. El motiu és que un cop acabat el seu mandat al Comú, passaven automàticament a un Consell que renovava cada dos anys la meitat dels seus membres. Això feia que els cònsols electes tinguessin assegurada una continuïtat política sense passar pel sufragi de les urnes.

Va arribar un moment, tanmateix, que aquest sistema polític va assolir un punt d’esgotament, motivat en part per la complexa situació de la segona meitat del segle XIX, amb una crisi econòmica intensa causada pel tancament de fargues i pel també esgotament del model econòmic de l’Andorra tradicional. Tot això va derivar en tensions socials i en un qüestionament del sistema polític. Al final, la sensació era que les mateixes persones tenien una predominància política en les principals institucions del país. Amb la Nova Reforma, això es va acabar: a partir d’aleshores, aquest salt automàtic dels comuns al Consell va arribar a la seva fi. Guillamet pensa que aquest és un dels canvis més destacats de la reforma institucional del 1866.

AL CAP DEL CARRER

Va arribar un moment (estem parlant ja del segle XVII) en el qual el Consell va veure la necessitat d’adquirir un espai on poder-se reunir sense haver de patir la intempèrie dels cementiris i dels porxos de les esglésies, especialment a la de Sant Esteve d’Andorra la Vella, que ja aleshores era la principal on s’acostumaven a trobar-se.

Guillamet pensa que “la casa també s’hauria adquirit per la necessitat de custodiar la documentació. De fet, sabem que després d’adquirir la casa hi van fer obres i que hi havia una caixa de noguer amb sis panys”, sense cap mena de dubte el primer precedent documentat del que en una versió millorada esdevindria l’armari de les sis claus.

La caixa, òbviament, custodiava els privilegis andorrans, que es feien servir quan calia defensar els interessos del Principat. “Hem d’imaginar-nos que aquests papers passaven per moltes mans, d’aquí que en el seu moment s’optés per recollir-los tots en els llibres de privilegis, per evitar la pèrdua, el deteriorament i per tenir-los tots agrupats en un mateix volum”.

Però tornant a la casa que el Consell va adquirir, on era? I de qui? Doncs sabem que s’ubicava al Cap del Carrer, que havia estat propietat de la família Cassany i que constava d’era i pis. Això era a mitjan segle XVII, un temps abans de fer el salt a la Casa de la Vall, ja a mitjan de la següent centúria.

CAP A CA LA VALL

A finals del segle XVII, havia d’entrar en encant públic (és a dir, en subhasta) la casa de la família Busquets d’Andorra. El darrer titular era un capellà, aleshores difunt, d’aquí que la casa fos subhastada.

A partir de 1702, el Consell comença a pagar una causa pia al comú d’Andorra la Vella, “a la pràctica segurament una fórmula de préstec encobert”, considera Guillamet. Així doncs, qui hauria finançat l’adquisició de casa Busquets podria haver estat el Comú de la capital.

De fet, no sabem res de la futura Casa de la Vall fins quatre dècades més tard. I malgrat que esdevé la seu de la principal institució del país, sembla que el Comú d’Andorra encara conserva certs drets dins de la Casa, com la possibilitat de reunir-s’hi i fins i tot de tenir-hi un armari.

Guillamet diu que és quelcom que s’hauria d’investigar més a fons, però que al llarg del segle XIX hi va haver certs conflictes entre ambdues institucions, fins al punt que el Consell va amenaçar de tapiar l’accés que hi tenia l’ens comunal. Això va passar ja després de la Nova Reforma, i seria símptoma d’un nou context en el qual el Consell afirmaria la seva autoritat respecte als comuns. Una part més de la nostra història, doncs, que encara resta pendent d’investigar i té l’interès morbós d’aquests xocs institucionals del país.

LA VIDA QUOTIDIANA

El buidatge de tota la documentació relacionada amb el Consell permet també veure regulacions de la vida quotidiana andorrana, moltes de les quals coneixerem amb més profusió quan culmini el procés de transcripció de totes les actes històriques del Consell. Tot i això, podem veure ja curiositats d’interès, com la prohibició del joc per evitar conflictes motivats per la barreja d’apostes i beguda, la regulació de la pesca amb pràctiques que no es consideraven correctes, l’expulsió dels gitanos com a gent conflictiva o la prohibició de les dones d’accedir a la Casa de la Vall al segle XVIII...