“Digue’m com t’enfrontes a la mort i et diré com ets”

Toni Sala és un dels escritpors de referència en la nostra llengua. Nascut a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), és autor d’una vintena de títols, entre els quals destaquen Els nois, Persecució, Una família –obres per les quals ha assolit en els darrers temps un reconeixement important de la crítica– o La petita crònica d’un professor de secundària, que el va donar a conèixer al tombant d’aquest segle. Ha estat guardonat amb premis de prestigi com el Documenta (1996), el Premi Nacional de Cultura (2005) o el Crexells (2019), entre d’altres. Aquesta setmana ha visitat Andorra per participar al club de lectura d’Encamp.

Molts t’hem conegut per ‘La petita crònica’, en la qual criticaves la deriva negativa de l’educació. Anem a millor?

Absolutament no, hem anat a pitjor. No només no ha millorat res, sinó que s’han tancat els ulls a la realitat. A hores d’ara concloc que és una qüestió que no importa i que no hi ha cap mínima intenció de revertir-ho. Hi ha molta gent, des dels polítics fins als pedagogs, que viuen d’això i s’han sumat al carro, que no té contacte amb les aules, no sap per què serveix l’educació i no té en compte en absolut que l’educació és l’herència que deixem a les generacions futures, i que si va malament anem a pitjor com a societat.

L’àmbit més damnificat és el de les humanitats, abandonat en pro d’un fals utilitarisme.

Com si les humanitats fossin un coneixement accessori, quan justament sense el pensament humanístic no hi ha la base per a la crítica i la reflexió que ens porta al coneixement científic. Les generacions futures sabran menys que les anteriors, i així successivament si continuem per aquest camí. És un mal que es retroalimenta...

En el camp de la narrativa, tot i que ja havies publicat abans, la crítica reconeix que amb ‘Els nois’ i ‘Persecució’ has fet un salt endavant. A què es deu?

Jo ho atribuiria a la sort, a la sort d’haver tombat cap a un costat que era el bo. Podria no haver estat així. La maduresa també hi pot influir, però hi ha molts autors que han escrit les seves millors obres en plena joventut. En tot cas, és evident que l’experiència, a l’hora d’escriure, influeix positivament.

A les dues obres, la mort, el mal i de la crueltat humana hi són tan presents. Per què?

No hi ha un motiu concret. De fet, en el meu segon llibre ja hi apareix un accident de cotxe i, per tant, és un tema que a Els nois es reprèn. Per a mi, la mort és el tema més important: no hi ha res més important que la mort, que a la pràctica vol dir que res és tan important com la vida. La mort és la gran pregunta que ens fem, i no l’enfoquem des de la ciència. Diga’m com t’enfrontes amb la mort i et diré com ets.

En parlem prou, de la mort, a la nostra societat?

Deia Montaigne, partint de Ciceró, que filosofar, pensar, és aprendre a morir. Quan tu penses, els pensaments estan condicionats per aquest fet. Per a mi, deixar de banda les humanitats és no enfrontar-se a les febleses, i la mort n’és una.

‘Els nois’ i ‘Persecució’ formen part d’una obra en tres actes. Estem a l’espera del tercer.

Aviat l’acabaré, estic escrivint les darreres pàgines. Encara no tenim títol, però sí que puc dir que el tema principal girarà al volant del suïdici.

No és el recorregut més habitual, que la traducció al castellà arribi per via d’una editorial andorrana com Trotalibros, especialitzada en clàssics (i sent l’únic autor viu del catàleg).

De vegades penso que soc l’únic autor mort del catàleg (riu). De fet, Els nois s’ha publicat en castellà vuit anys després, per tant és un llibre recuperat. En tot cas, que un editor en castellà no s’hi hagi interessat abans és fruit d’un desconeixement intencionat. A la cultura castellana no li interessa projectar autors en català; són cultures en competència, és política. La idea de fons és que la nostra és una llengua menor, filla d’una cultura secundària i una reminicència folklòrica. Pura ignorància.

En canvi, amb l’anglès la cosa va anar més ràpid. Però només amb ‘Els nois’.

I també es va publicar en croat. Ni els americans ni els croats tenen aquestes prevencions. Amb Els nois traduït a l’anglès fins i tot vaig anar als Estats Units, però amb Persecució, l’editor va comprar-ne els drets després de llegir-ne només el principi, i quan el va tenir traduït i va veure que en el llibre un negre era assassinat, es va fer enrere. Eren el moment d’auge del Black Lives Matter i de la mort de George Floyd mentre el detenia la policia.

Sembla que hi hagi temes que no es puguin trctar, avui, quan justament són part de la quotidianitat...

Curiosament, del fet que el personatge també fos un assassí de dones no me’n van dir res. Em vaig enfadar molt i li vaig dir a l’editor que allò era censura. Em va respondre que jo no ho podia entendre perquè no era americà... En tot cas, per a mi és una falta de cultura literària. És incomprensible que s’atrubueixi a l’escriptor el fet d’estar d’acord amb les decisions i accions dels seus personatges. És totalment infantil, naïf. Pensar una cosa o escriure-la literàriament no vol dir que jo pensi que allò és correcte! Això vol dir que qui llegeix novel·les de crims té tendències homicides?

El tercer volum de la trilogia arribarà també en castellà de la mà de Trotalibros?

Sempre que no guanyi el premi Planeta o m’arribi una oferta que no pugui refusar, cosa que és bastant improbable (riu). La idea és que sí; estic molt content de com ha anat tot fins ara amb el Jan.

Ara que parles de premis, creus que són garantia de qualitat d’una obra?

Jo diria que els premis literaris són garantia de manca de qualitat justament, tret que siguin per obra ja publicada. L’altre dia veia l’entrega del Planeta (que concedeix un milió d’euros!) i vaig pensar que allò no té res a veure amb la literatura. Veient els assistents, estic segur que allà no llegia ningú. Cada vegada és més clar que hi ha dos circuits, el comercial dels best-sellers i totes aquestes merdes, com la Rahola que ha guanyat ara, i el de les editorials independents. Si Josep Pla veiés a qui li donen el premi amb el seu nom per finalitats comercials... O Ramon Llull.

Diuen que allò que és comercial afavoreix l’ús de la llengua.

Pot ser un objectiu molt noble, però no és un objectiu literari pròpiament. Sortir a TV3 parlant del teu llibre, fer-ne promoció i el que sigui pot interessar a alguns autors de literatura autocomplaent, però això no és un objectiu literari, és una altra cosa.

Quins són els autors en català que Toni Sala creu que s’han de llegir?

Crec que no surto gaire del cànon, qualsevol d’un manual de literatura el compartiria, a excepció de l’Espriu, esclar. També a d’altres com Monzó, Pàmies, Perejaume o Casasses, que si no estan encara al cànon els falta ben poc. Formo part d’una tradició poc original que al cap i a la fi reivindica als pares de la nostra literatura.

Escombrant una mica cap a casa, a Andorra hem tingut un cert auge d’escriptors darrerament. Ha arribat, això, a fora?

He llegit Gálvez i m’ha agradat, però sense saber precisament que era andorrà. També he sentit a parlar dels Morts de Rubio, però encara el tinc pendent.